Drets humans
Societat 29/04/2021

Tres setmanes a la deriva: tres supervivents, 24 morts i 32 desapareguts d'un 'cayuco'

L'última tragèdia a la ruta canària és la més greu des del 2009, segons les dades oficials

4 min
El primer dels militars que va accedir al cayuco caminant per la barca per auxiliar els nàufrags, en una fotografia facilitada per l'exèrcit de l'aire
Disponible en:

MartorellTres supervivents en un cayuco amb 24 cadàvers –amb almenys dues criatures– a bord al mig de l'Atlàntic. És l'última tragèdia coneguda i la més greu en l'última dècada de la qual es té notícia a la ruta migratòria entre la costa oest de l'Àfrica i les illes Canàries, recuperada l'any passat després d'anys de trànsit residual i convertida en la més mortífera. Els tres supervivents són dos homes i una dona, que van ser rescatats en un estat greu, al límit de les seves forces, sense poder gairebé ni aguantar-se drets, deshidratats i sense menjar en mig literalment del no-res. La barcassa havia sortit de la costa de Mauritània el dilluns 5 d'abril amb 59 persones, però després de 22 dies en alta mar, no hi ha cap rastre de 32 persones, segons ha denunciat l'activista Helena Maleno, fundadora de Caminando Fronteras, una ONG de suport als migrants i les seves famílies que alerta les autoritats de salvament dels vaixells a la deriva.

La localització de la barcassa va ser casual. Un avió de l'exèrcit espanyol feia dilluns a la tarda un entrenament rutinari i va sortir de l'àrea habitual on es fan les pràctiques. Els militars van veure el cayuco i han descrit a l'agència Efe l'operació de rescat "enmig del no-res", a 490 quilòmetres de l'illa d'El Hierro, com la missió "més dura", perquè les tres persones que han sobreviscut al naufragi estaven tan febles que amb prou feina podien aixecar-se per sortir del rudimentari vaixell, mentre que els soldats tenien problemes per agafar-los i no trepitjar els cadàvers que s'escampaven per l'interior del vaixell. En un primer moment, el desconcert va ser tan gran que es van comptar 17 persones mortes, una xifra que finalment s'ha elevat a 24.

ARA

L'ONG de Maleno, que ha denunciat ser víctima d'assetjaments per part del Marroc i Espanya perquè deixi d'ajudar els migrants, ha demanat al govern que acceleri els tràmits de la identificació dels viatgers del cayuco per poder contactar amb les seves famílies. En aquesta ruta canària, es calcula que només s'arriben a recuperar menys del 5% dels cossos de les persones que moren. Les últimes xifres del projecte Missing Migrants apunten que aquest 2021 han mort 94 persones en la travessa cap a territori espanyol, entre les quals hi ha almenys vuit menors d'edat. Això suposa que de cada 50 viatgers que pugen al cayuco, 49 aconsegueixen arribar a destinació i un mor enmig del mar, però fins i tot l'Organització Internacional per a les Migracions, organisme de l'ONU, admet que és només la punta visible d'un drama humanitari molt més gran, perquè un nombre indeterminat dels cadàvers es quedarà per sempre a l'Atlàntic. El 2020 va tancar amb 1.850 morts localitzats, un miler més que l'any anterior.

El caràcter clandestí de les rutes dificulta els rescats i la identificació de les persones que s'hi embarquen perquè no hi ha cap registre de viatgers, així que només es té notícia d'un naufragi si altres embarcacions localitzen el cayuco a la deriva o si les famílies alerten que han perdut contacte amb els seus parents. Si es fa un rànquing de les pitjors tragèdies, tenint en compte el nombre de morts, en el registre històric no hi havia tantes defuncions des que una barca va naufragar amb 25 joves magribins a bord, el 14 de febrer del 2009. Quant a desapareguts, l'octubre del 2019 es va assumir que havien mort 140 persones dels 200 ocupants d'una embarcació que va fer aigües a poques milles de la costa del Senegal.

Una política europea a la defensiva

La ruta canària es va inaugurar el 1994 i, tot i que fins al 2006 va ser molt utilitzada, havia quedat com a residual en favor d'altres més senzilles i curtes per arribar a Europa, com les del Mediterrani Oriental (cap a Grècia i Itàlia). Però la política migratòria de la Unió Europea, basada en la defensa de les fronteres més que en l'auxili dels nàufrags, confiada als militars de Turquia i als guardacostes libis, ha reactivat el trànsit cap a les illes Canàries. Marroquins, però també molts joves subsaharians, trien el camí de la immigració al comprovar la falta d'oportunitats al Marroc, Mauritània, el Senegal o Gàmbia –per esmentar només uns quants països d'on provenen els migrants– a causa de l'enfonsament del sector turístic per les restriccions del coronavirus i del pesquer pels convenis draconians que els països africans signen amb Brussel·les per afavorir el negoci de les pesqueres europees.

L'arribada diària i constant de cayucos amb aquests joves migrants a les Canàries no ha anat acompanyada de polítiques socials del govern espanyol, que té competències en immigració i control de les fronteres. ONGs i el Defensor del Poble han denunciat l'abandó i la vulneració dels drets dels migrants, a qui no se'ls donava l'oportunitat de presentar la sol·licitud d'asil, tal com reconeix el dret internacional, i durant mesos van haver de viure amuntegats, sense condicions dignes ni higièniques contra el covid, en el moll del port d'Arguineguín.

stats