Barcelona“Aquesta és l’Encarna, un membre més de la família”. És un maniquí utilitzat com a doble de llums, però realment sembla que tingui una mica de vida. La seva presència, impactant i ambigua, injecta elegància a l’estudi de fotografia de Pilar Aymerich. L’espai està presidit per un enorme fons de color morat i la llum de Gran de Gràcia proposa una claror agradable a primera hora de la tarda. Ella l’anomena “el confessionari” perquè allà s’esdevé un ritual íntim de comunicació entre fotògraf i fotografiat. Concep el retrat com una agressió, una intrusió en la intimitat de la persona, per això intenta sempre que no se senti cohibida i amaneix la trobada amb una música agradable, potser amb una copa de vi.
A les parets, fotos de Joan Oliver, Ovidi Montllor, Lola Anglada, Juan Marsé i Mercè Rodoreda. També una de tres catalans supervivents dels camps nazis que els va fer amb motiu del famós llibre de Montserrat Roig. Relata amb emoció aquella experiència i recorda que, per fer-los la foto, els va demanar que reproduïssin la posició i actitud habituals durant aquella experiència tan traumàtica. Es van posar en fila índia i l’expressió de la cara els va canviar completament. Aquest exemple tan rellevant serveix per posar rostre, eloqüent i emocionant, a l’interès humanista que ha guiat sempre la seva feina. Tant se val si amb el retrat o amb la foto de testimoni social -els dos àmbits més reconeixibles de la seva trajectòria-, l’important ha estat sempre la reflexió profunda sobre el que la càmera capta. L’instant precís, la mirada que s’hi projecta, el contrast del blanc i negre. Tot és important per a la composició de la foto. I la foto parla, expressa, sent.
De París a Barcelona
De petita no pensava que seria fotògrafa. De fet, volia ser actriu. Estudia cinc anys a la mítica Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, dirigida per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Campmany. Allà entra en contacte amb el món intel·lectual de l’època i se li forma una forta concepció estètica que després serà fonamental. Dos anys a Londres a mitjans dels anys 60 amb el carrer en plena ebullició del rock i la vida intensa lluny de la grisa Espanya. També una profitosa estada a París amb el seu oncle Xavier Tarragó, que havia estat fotògraf al comissariat de propaganda de la Generalitat republicana. És llavors quan se li desperta definitivament el cuc de la fotografia. “La nena és com un mussol. Mira molt i parla poc”, diu el seu pare. I li envia una càmera perquè desenvolupi i consolidi aquesta passió creixent.
Amb el retorn a Barcelona comença a col·laborar amb la premsa. Serra d’Or, Destino, Triunfo, Cambio 16, Fotogramas... El profitós tàndem amb Montserrat Roig, els retrats d’artistes i representacions teatrals i, potser els seus treballs més gravats en la memòria, les manifestacions al carrer durant els convulsos anys 70. Les dones que reclamen poder ser adúlteres, l’Onze de Setembre del 1976, el clam explosiu per la llibertat feminista. Incomptables instants que mereixen ser capturats i que amb el pas dels anys esdevindran documents socials imprescindibles per comprendre aquells moments històrics. Per esquivar l’autoritarisme repressiu d’aquells a qui la llibertat espanta, té una tàctica infal·lible: dissimular la càmera, treure un petit mirall i un pintallavis i jugar el paper de dona invisible que passa per allà i es fa la ingènua.
El reporterisme fotogràfic esdevé un art en plena expansió, que conviu, enriqueix i matisa la forta cultura d’arts visuals de què Catalunya pot presumir. Amb els fonaments posats per Centelles, Català-Roca, Miserachs, i que van seguir Maspons, Colita, Colom i tants altres noms, la fotografia guanya prestigi i rellevància artística i s’incorpora als mitjans de comunicació com a discurs periodístic en si mateix i no com a simple acompanyant o il·lustrador del text. La Pilar està molt orgullosa d’haver-hi contribuït decisivament. El seu arxiu és memòria bategant del país. El té curosament ordenat i catalogat i el fons de negatius es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya.
A banda de la seva feina d’estudi i d’altres projectes personals (la fotografia d’arquitectura funerària, per exemple), es manté amatent a qualsevol rampell de l’actualitat que la faci sortir al carrer. Un desnonament, una protesta o un gran esdeveniment. La mirada continua penetrant i l’objectiu enfocant. Omplint de significat l’espai difús de la realitat.
