Rubiales eixampla la base del feminisme

Barcelona¿Com s’explica el ressò mediàtic, social i polític, també fora de les fronteres espanyoles, que està obtenint el petó que Luis Rubiales va fer a Jennifer Hermoso a l’estadi de Sydney? Fins i tot l’ONU ha fet costat a la futbolista. El cert és que avui, potser com cap altre cas anterior de masclisme evident, el gest del totpoderós president de la Federació Espanyola de Futbol ha rebut una contestació de rebuig gairebé unànime, sense precedents, tot i que encara hi ha qui s'enroca en els arguments del masclisme de manual i també qui es retrata amb el seu silenci.

¿On s’ha d’enquadrar aquest episodi en el recorregut feminista? Per a Isabel Morant, historiadora del feminisme i catedràtica emèrita de la Universitat de València, el petó és la culminació d’un llarg camí del moviment que es va eixamplant a còpia d'escàndols. Per entendre l’evolució, assegura que no es pot obviar la primera sotragada que va suposar l’anomenat Tren de la Llibertat del 2014, el preludi de la gran manifestació a Madrid pels drets sexuals i reproductius de les dones i en contra del projecte d'Alberto Ruiz-Gallardón de restringir l’avortament. La pressió va obligar el govern del PP a moderar la idea inicial de la llei i va fer plegar el ministre. Un èxit rotund. Quatre anys més tard, el 2018, la sentència de la Manada de Pamplona va mobilitzar milers de persones sota els crits de Només sí és sí i Germana, jo sí que et crec. El gran èxit d’aquell cas va ser que es va traslladar a les lleis i el Codi Penal, consagrant el consentiment i considerant agressions sexuals el que fins llavors eren abusos. 

Desborda el feminisme

En cadascuna d'aquestes sacsejades s'han anat sumant persones alienes al moviment feminista més clàssic, subratlla Morant, que admet que la va sobtar la presència de molts joves (noies i també nois) i alguns homes adults, que no havien estat mai el públic de manifestacions a favor dels drets de les dones. Per fer servir un concepte polític, la reacció de perdonavides de Rubiales no ha fet sinó eixamplar la base del feminisme, fins a convertir-se en una gran "condemna social". Homes i dones aprenen, a cops, a identificar agressions i agressors que fins ara quedaven invisibilitzats. Per a l'antropòloga Ana Burgos, aquesta explosió de rebuig social marcarà un punt d'inflexió i "un precedent històric", almenys per com se situa la societat i la política respecte a les violències masclistes. Això fa, segons Morant, que per fi es compleixi "el somni de les feministes" segons el qual el gruix de la població (i no només les militants) es convenci que la "revolució feminista" té a veure amb "modernitzar i fer més lliures" les societats. "És la gota que ha fet vessar el got", continua Burgos, que també enquadra la protesta en el "moment històric" que viu el feminisme a Espanya, forjat al voltant del debat social per lleis polèmiques, pel concepte del consentiment o pel cas Alves.

El cas suposarà un punt i a part a l'hora de saber "identificar i denunciar" comportaments masclistes que històricament havia denunciat el feminisme enfront dels intents de normalitzar-los de l'extrema dreta, assenyala Lídia Arroyo, investigadora del Gender and ICT Research Group de la UOC. Apunta que no té cap dubte del paper crucial que ha jugat la "repercussió internacional" —de l'ONU a la FIFA i la premsa mundial— a l'hora de condemnar l'agressió masclista, perquè ha posat el focus en el fet que un comportament com aquest és "inadmissible en entorns laborals".

La resposta a la 'machoesfera'

No es pot dir que Rubiales s’hagi quedat sol, perquè manté un grupuscle mediàtic que el defensa intentant desprestigiar Hermoso i repetint el corpus ideològic de l'extrema dreta, una "reacció a la revolta" feminista, en paraules de Morant. Però la gran lliçó del petó, apunta el sociòleg i professor de la Universitat de Girona Paco Abril, estudiós de "la masculinitat tòxica", és que a aquesta "machoesfera" hi han plantat cara molts homes que "no havien tingut una visió feminista" i que ara, en canvi, s'han sentit interpel·lats per denunciar públicament "la misogínia i les dinàmiques masclistes".

La imatge retransmesa en directe per la televisó del màxim responsable d'una institució besant una treballadora d'un sector tan masculinitzat com l'esport "ha destapat el masclisme que tothom intuïa", però que quedava en "l'àmbit privat" per la por de perdre la feina o de complicar-se la vida, indica Abril. En aquest sentit, Morant subratlla la importància que siguin dones joves, amb una influència social, les que s'hagin plantat per dir "prou i mostrar l'enuig" per les discriminacions.

Però que no hi ha cap àmbit lliure de masclisme ho demostra el crit de les bibliotecàries, una professió fortament feminitzada, que han aprofitat el #ShaAcabat per denunciar els assetjaments i insults tapats sota el vel del silenci o amb el qüestionament de la gravetat dels fets. El col·lectiu Comissió Feminista del Consorci de Biblioteques de Barcelona sosté que ser capaços d'assenyalar els agressors "és la ruptura de l'statu quo patriarcal", però que no servirà de res si no hi ha una "revisió profunda, personal i col·lectiva, sobre la cultura del consentiment" i si les institucions no impulsen polítiques antimasclistes. És igual d'important, segons Burgos, que Hermoso hagi convertit el seu cas en una lluita social i col·lectiva fent-se representar pel sindicat Futpro, creat per futbolistes dones per defensar els seus drets.

Acceptant la hipòtesi que l'afer Rubiales suposarà un canvi en la mirada de les actituds i violències masclistes, els experts coincideixen a dir que la sacsejada social ha d'anar acompanyada de canvis materials per abordar la paritat als òrgans de decisió, la bretxa salarial, etc. "Ara cal fer el pas de parlar de les desigualtats en les condicions materials que permeten aquesta violència simbòlica i real", reflexiona Arroyo.