Pobresa
Societat 25/06/2022

"Som un zero a l'esquerra, no interessem a ningú": 24 hores amb un sensellar a Barcelona

L'ARA acompanya durant tota una jornada Fran Mora, un home de 62 anys que en fa gairebé onze que viu al carrer

8 min
Fran Mora, després de recollir l'esmorzar en un menjador social dal barri del Raval de Barcelona.

BarcelonaA les sis i deu minuts del matí, els fanals del passeig de Sant Joan de Barcelona s'apaguen. Comença a despuntar el dia. El Fran continua dormint en un parc infantil, estirat de costat a terra sense res que li esmorteeixi el contacte amb el paviment. Només una motxilla li serveix de coixí per recolzar el cap. Una mica més enllà, un altre sensellar descansa sobre un banc. La ciutat també continua mig adormida: amb prou feines circulen vehicles i fins i tot se sent cantar els ocells.

El Fran, dormint a terra en un parc infantil del passeig de Sant Joan de Barcelona.

El Fran obre els ulls al cap de pocs minuts sense necessitat d'un despertador i malgrat que es pot dir que no té res a fer en tot el dia. Guarda a la motxilla una samarreta que havia estès a terra a mode d'estoreta i comença a caminar en direcció al barri del Raval. “Normalment em rento la cara en una font”, diu assenyalant amb el braç un lloc indeterminat al passeig de Sant Joan. I lògicament orina en qualsevol parterre que troba pel camí. Avui, però, prefereix guardar les formes perquè el segueixen a tot arreu un fotògraf i una periodista. L'ARA l’acompanyarà durant gairebé 24 hores per mostrar què suposa no tenir un sostre a Barcelona. On menja? On es renta? On va al lavabo? O on fa coses aparentment tan simples com carregar la bateria del mòbil?

Francisco Manuel Mora. Aquest és el seu nom complet. És d'un poble de Sevilla, té 62 anys i en fa gairebé onze que viu al carrer. Té la pell castigada pel sol, gairebé no li queden dents a la boca, porta barba de tres o quatre dies però vesteix roba neta. Carrega a totes bandes una motxilla. “Hi porto roba, papers del metge, tabac, el carregador del mòbil, unes xancletes… De tot, menys milions”, afirma amb sarcasme. Parla pels descosits i de vegades es desvia tant del tema que és difícil seguir-li el fil.

“Jo vivia com qualsevol persona que treballa. Tenia un pis de lloguer, un cotxe, una bici i una gossa”, resumeix així la seva vida d’abans. Assegura que va cotitzar durant 26 anys: va treballar en una fàbrica de portes, al camp, en una granja, netejant carrers i fins i tot, com ell diu, “desembussant merda”. Però es va quedar sense feina amb la crisi i així va començar la seva desgràcia. “Tenia 52 anys i amb aquesta edat ja no et contracta ningú”, lamenta. Va vendre el televisor, la tauleta, l'ordinador, una màquina d'escriure, joies... Fins que ja no li van quedar més coses per vendre i no va tenir més remei que instal·lar-se al carrer perquè no podia continuar pagant el lloguer del pis. “En aquell moment estàs bloquejat, se t’enfonsa el món i penses que, com menys gent ho sàpiga, millor. Un amic et pot acollir durant un mes, però després t'has de buscar la vida”. Sobre la seva família, prefereix no parlar-ne. Diu que té un fill que viu a Londres, però que no sap que s'ha quedat sense sostre.

A la Gran Via, de camí al Raval, hi ha altres sensellar als bancs. És increïble el munt de gent que es veu dormint al carrer en aquestes hores. A la plaça de Terenci Moix, el Fran s’atura un instant per entrar en un lavabo públic. Està força net, encara que, segons diu, en aquests banys és fàcil trobar xeringues tirades a terra. Sap a la perfecció on són tots els lavabos públics al centre de Barcelona i també on aconseguir menjar. “Ara aniré a l'alemany a esmorzar”, comenta.

El Fran passa pel davant d'un jove que dorm en un banc a la Gran Via de Barcelona a primera hora del matí.
El Fran surt d'un lavabo públic a la plaça de Terenci Moix a Barcelona.

"L'alemany" és un menjador social del Raval impulsat per un pastor evangèlic d'Alemanya i que té un nom tan estrident com El Chiringuito de Dios. A les vuit del matí ja hi ha una quinzena de persones a la porta fent cua. Algunes és obvi que dormen al carrer o que consumeixen droga: com l'home que carrega dues grans bosses o el jove amb la roba pudent i cara de zombi. D'altres, però, mai no esperaries trobar-les en un lloc així. Per exemple, hi ha una noia que escolta música amb uns auriculars i que a simple vista sembla una jove normal i corrent.

Quan li toca el seu torn, el Fran recull el que li donen: un entrepà de formatge, dos croissants petits i un cafè amb llet. I se’n va a menjar en un banc a una plaça propera. Allà hi ha molta més gent esmorzant, com si fos un gran menjador social a l'aire lliure. Tots han anat a buscar menjar al mateix lloc.

El Fran i altres persones fan cua davant el menjador social El Chiringuito de Dios.
El Fran espera que li donin l'esmorzar al menjador social El Chiringuito de Dios.

“Nosaltres som un zero a l'esquerra, no interessem a ningú”, es queixa el Fran, que confessa que està “fastiguejat” d'estar sempre al carrer. Després d'esmorzar, va a Arrels Fundació, una entitat que es dedica a ajudar persones sense llar i que té la seu a prop. A Arrels el Fran carrega la bateria del mòbil i descansa una estona assegut en una cadira sota uns grans ventiladors que hi ha al sostre. També allà es dutxa tres vegades a la setmana, li donen roba neta i guarda en una consigna una gran bossa on té la majoria de les pertinences. Així mateix hi ha wifi, lavabos nets i aigua fresca, amb què el Fran omple una cantimplora que diu que va trobar oblidada en un parc. El problema és que la seu d'Arrels no està oberta totes les hores del dia, ni els festius ni els caps de setmana. El mateix passa amb la majoria dels menjadors socials. És a dir, els dissabtes i els diumenges, que són els millors dies de la setmana per a la majoria dels mortals, per a ell són els pitjors.

El Fran es dutxa a les instal·lacions d'Arrels Fundació, al barri del Raval.
La consigna d'Arrels, on el Fran guarda una bossa gran amb la majoria de les seves pertinences.

A les 11.30 hores les monges de la plaça Sant Agustí també reparteixen menjar, i el Fran hi va a veure què li donen: un altre entrepà de formatge, un altre croissant, un bol amb llenties i una poma mig podrida. Mitja hora més tard, l'alemany torna a obrir el menjador social i el Fran també s’hi atansa. Aquest cop s'emporta un bol d'espaguetis amb un ou dur i una poma que, en aquest cas, sí que està en bones condicions. S'asseu a dinar a la Rambla del Raval i hi passa diverses hores. Per sort, ha trobat un seient a l'ombra i també corre una mica d'aire. Quan Arrels torna a obrir, el Fran torna a anar-hi una estona a carregar el mòbil i a seure sota els ventiladors. La seva cara de tedi és evident.