Culte gitano
És el punt de trobada de la comunitat gitana del barri, la més nombrosa de Barcelona. Tot i ser al cor de Gràcia és sorprenentment tranquil·la. Aquí les estelades conviuen amb la rumba catalana
“Els homes seuen a una banda i les dones a l’altra”, em diu l’Alba Puig, veïna de la plaça i una paia que ja fa set anys que conviu amb els gitanos en aquesta part de Gràcia. Sabia que la plaça del Raspall era lloc de reunió de la comunitat romaní del barri, la més nombrosa de Barcelona, però no hi havia vingut mai abans. La trobem entre els carrers de Siracusa, Samsó, Profeta i Tordera, molt a prop del mercat de l’Abaceria. És petita, hi ha uns bancs i una font i està envoltada de cases baixes.
Per ser Gràcia, és força silenciosa. Aquí no hi ha bars modernets ni tampoc botigues vintage. Aquí, com diu l’Alba, homes i dones gitanos s’asseuen en bancs separats i mantenen les seves tradicions. Ells parlen de les seves coses i elles vigilen la canalla. Les parelles gitanes no van mai juntes. Això també passa quan és l’hora del culte, la cita religiosa diària de les set de la tarda a l’església evangelista, en un local al mateix carrer de Samsó. No és obligatori anar-hi, però millor si s’hi va. El Peret ho va posar de moda i, quan després se’n va apartar, l’Església evangelista ja havia calat fons en l’ànima de molts gitanos. Avui la Loli i les cinc noies amb qui està menjant llaminadures a la plaça no hi han anat. Són totes família. “L’Església no cura, senyora; cura Déu”, diu una d’elles a una altra, paia i amb cara de no estar passant un bon moment vital, que se li acosta per demanar-li si en les pregàries i els càntics han trobat la sanació.
La Loli és gitana, té 32 anys i ha viscut tota la vida aquí. Parla un català perfecte, com tots els gitanos amb qui converso. “M’agrada més qualsevol altra plaça del barri que aquesta, però vinc aquí perquè és la meva”, em diu mentre m’explica que fa deu anys l’ambient era molt diferent, amb molta més vida. I què ha passat? “Han tancat bars emblemàtics, els homes treballen i hi ha moltes vídues”. I quan em veu cara de no entendre-ho m’explica que a l’ètnia gitana un cop perds el marit no està ben vist que et relacionis. Continues treballant i cuidant els fills però desapareixes del mapa, no pots anar a cap festa ni reunió.
El dol gitano, de per vida, és molt rigorós. Aquests costums no han sigut impediment perquè paios i gitanos de Gràcia convisquin. Aquí tots se saben els noms i se saluden, encara que l’Alba em diu que quan el seu fill Bernat, de 3 anys, vol jugar a la plaça amb els nens gitanos, ells prefereixen jugar amb els del seu clan. I em deixa davant la porta on viu el Ricardo, una mena de patriarca, però no el trobo.
Recuperar el Resolís
Aquí no hi ha hipsters ni hippies, sovint identificats amb el barri, però sí locals amb parets amb història. És el cas del bar Resolís, que fa un parell d’anys que s’ha quedat l’Ateneu Independentista la Barraqueta, seu de la CUP i de diferents organitzacions independentistes de Gràcia. Abans l’havia regentat el senyor Joaquín, jubilat el 2013. En l’època gloriosa, el local havia vist passar des del Pescaílla -nascut uns carrers més enllà- fins al Gato Pérez o l’Ovidi Montllor. Ja ho deia la Loli, que la plaça havia viscut altres temps... Raspall és una plaça independentista i llibertària, em diuen. Des de la farmàcia que la presideix es poden veure algunes estelades desplegades a les balconades i carrers adjacents. “Anireu a votar?”, demano a l’Abraham Batista i a l’Ezequiel Ximénez, dos gitanos que em trobo a la plaça del Poble Romaní, uns metres més amunt. També és punt de reunió, però els barracons de l’antiga escola l’Univers -ara tancats- els han robat espai. “Sí, i tant!”, responen immediatament i amb un somriure, però no els veig gaire convençuts. L’Abraham és nebot del Ricardo, l’home que fa de pont entre les dues comunitats i a qui tothom respecta enormement. Demano per ell una altra vegada, però no el trobo.
Cridar des de la finestra
Al Resolís hi ha la Núria Martínez-Vernis, poeta i molt vinculada a aquesta plaça. “És un lloc fantàstic, pots estirar-te en un banc i dormir”, em diu, cosa gairebé impossible en qualsevol altra plaça del barri. Ella va organitzar fa uns anys l’homenatge a Carmen Amaya. “Aquí ningú truca al timbre -em comenta rient- perquè els gitanos es criden des de la finestra”. També em parla del Ricardo, un home honest, diu. “Si li has de donar cinc euros per a tabac, saps que te’ls tornarà, i si s’ha robat una moto i sap qui és, la farà tornar”. En l’estona que he estat aquí, no l’he trobat. Si hi aneu, demaneu per ell.
