García Llama, físic de la NASA: “Tot el progrés humà s’ha produït a través de l’exploració”

Entrevista a l'autor del llibre 'Apolo 11'

Eduardo García Llama és físic i enginyer especialitzat en operacions espacials. Treballa al Johnson Space Center de la NASA, a Houston, on participa en el desenvolupament de la nova nau tripulada amb què l’agència nord-americana planeja tornar a la Lluna i arribar per primer cop a Mart. És autor del llibre Apolo 11 (Crítica, 2019), que desgrana les vicissituds que van viure els primers astronautes que van trepitjar el nostre satèl·lit.

Aquest any s’han publicat molts llibres i documentals sobre l’Apol·lo 11. Què explica en el seu llibre que no s’hagi explicat abans?

Principalment el que aporta el llibre és la visió humana de l’aventura. També hi repasso alguns aspectes tècnics de la missió que no són gaire coneguts. Així, combino en una única narrativa informació tècnica perquè el lector sàpiga com es va arribar a la Lluna i les circumstàncies vitals dels astronautes, la relació entre ells i el seu món interior i psicològic.

Quina relació tenien els astronautes entre ells?

Generalment, en una missió espacial les tripulacions s’avenen molt, però ells anaven als entrenaments per separat i ni tan sols menjaven junts. Tenien una bona relació personal i professional, cordial i sense problemes, però no era íntima com la d’altres tripulacions. Un d’ells, Michael Collins, deia que eren “amics estranys”.

Quins són els aspectes tècnics més destacables de la missió?

N’hi ha molts, però potser un dels més interessants és l’ordinador de bord, que estava construït d’una manera molt resistent i intel·ligent. Tot i que tenia molt poca capacitat (només 38 kB), havia de complir el requisit de no fallar mai. I, efectivament, no es va penjar ni una sola vegada. El motor de descens i ascens del mòdul lunar, que havia de regular l’allunatge i l’enlairament, també era molt resistent. Era un element que tampoc podia fallar. Després, com a curiositat, el llançador Saturn 5 segueix sent el coet amb més capacitat de la història.

¿Hi va haver algun moment complicat?

Sí, sobretot en el descens a la Lluna, una fase molt dinàmica en què tot passa molt ràpidament. Els últims 12 minuts i mig són especialment complicats. En aquest lapse hi van haver problemes de comunicació per un error en el disseny de l’antena. Hi havia moments en què la tripulació no sabia si estava sent supervisada o no. Els sistemes d’orientació de la nau també van fallar i, tot i que es podia allunar automàticament, Armstrong ho va haver de fer manualment. A més, això va fer que anessin a parar sis quilòmetres més lluny del previst. Els astronautes, per sort, també havien estudiat aquella zona. Per acabar-ho d’adobar, durant el descens l’ordinador va fer sonar fins a cinc vegades una alarma amb què els astronautes no estaven familiaritzats.

Què passava?

Com a conseqüència d’un error en el disseny del sistema elèctric, l’ordinador estava saturat d’informació i es “queixava”. Malgrat tot, va gestionar el descens de manera formidable. L’ordinador prioritzava les tasques ell mateix i quan estava saturat en descartava. A causa d’aquesta saturació, va haver de reiniciar-se automàticament i va ser capaç de continuar les tasques on les havia deixat. Aconseguir això als anys 60 és molt remarcable.

Quins són els plans de futur de la NASA?

L’objectiu a llarg termini és enviar una missió tripulada a Mart. En un principi hi havia qui defensava desenvolupar tota la tecnologia enfocada a Mart i posar-la en pràctica allà directament. Des d’una altra posició, en la qual m’incloc, es proposava desenvolupar i assajar tota aquesta tecnologia a la Lluna, un entorn més pròxim i més controlat on es podrien aprendre coses molt valuoses per afrontar la missió a Mart. Pensa que els tripulants que vagin a Mart s’hi hauran d’estar mesos abans de tornar, i això implica desenvolupar tecnologies que permetin viure de manera autosuficient en un altre món. Finalment, s’assajarà tot plegat a la Lluna. Per això s’hi vol tornar.

¿La NASA ha tingut problemes de pressupost amb l’administració Trump?

Doncs no. De fet, el pressupost de la NASA ha augmentat els últims anys i està previst que augmenti encara més per complir els objectius de tornar a la Lluna i arribar a Mart.

Hi ha qui pensa que l’exploració espacial és un despesa supèrflua quan hi ha necessitats socials més urgents que cal atendre.

Aquesta posició em sorprèn. El futbol també mou molts diners que es podrien destinar a necessitats més urgents. A més, tampoc es gasten tants diners en exploració espacial. Però per alguna raó que no acabo d’entendre sempre es pregunta pel cost de les missions espacials. Quan es compren peces d’artilleria no es pregunta pas quant costen. A part d’això, quan es parla de despesa en exploració espacial s’utilitza la paraula equivocada. No és una despesa sinó una inversió. Està demostrat que els països que inverteixen en el sector espacial hi surten guanyant: s’acaben desenvolupant una gran quantitat de tecnologies que després s’apliquen en altres camps, de manera que les empreses guanyen competitivitat i es desenvolupa el sector industrial del país. Finalment, hi ha un aspecte més romàntic: si no explorem ens estanquem. Tot el progrés humà s’ha produït a través de l’exploració, tot i que de vegades les motivacions han estat comercials, com en el cas de Magallanes, o polítiques, com en el cas de l’arribada a la Lluna. En qualsevol cas, aquestes fites de l’exploració són motors del progrés.

Més continguts de

Blogs de ciència

this_image_alt

No toca