Intel·ligència artificial: dels jocs de taula al periodisme

Alguns mitjans ja utilitzen programes informàtics per buscar notícies, suggerir articles i fins i tot escriure’ls

Hotel Four Seasons. Seül, Corea del Sud, 10 de març del 2016. Fins a 60 milions de persones estan pendents de dos homes asseguts en una taula. Els separa un tauler amb una quadrícula de 19 línies per 19. A una banda, Lee Sedol, 18 vegades campió mundial de go, el joc tradicional xinès que consisteix a encerclar les fitxes del contrincant per guanyar territori. Des que tenia vuit anys, Sedol ha jugat a go dotze hores diàries gairebé cada dia de la setmana. La seva creativitat, qualificada pels entesos de genial, supera de llarg la de qualsevol altre jugador de la història. A l’altra banda de la taula, una persona executa els moviments que calcula un dels sistemes d’intel·ligència artificial de Google, anomenat AlphaGo.

La tirada 37 d’AlphaGo deixa tothom bocabadat. És imprevisible i genial. Els enginyers s’afanyen a analitzar com ha arribat a aquell moviment i descobreixen, astorats, que en la seva escala interna de valoració li atorgava una probabilitat entre deu mil que fos jugada per un humà. AlphaGo havia sortit dels seus propis esquemes. Lee Sedol va perdre la partida i va acabar derrotat per 4 a 1.

Poca gent s’esperava aquest resultat tan contundent. I encara menys tenint en compte que, a diferència dels escacs, el go és un joc que fins aleshores s’havia resistit al domini dels ordinadors. Massa complex per a una màquina, es deia. Requereix el reconeixement de patrons espacials i això un ordinador no ho sap fer, s’afegia. Error.

El detall més revelador d’aquesta història, amb tot, no és el triomf de la màquina, sinó la manera de guanyar. Aquella tirada 37 és un exemple que el mateix Lee Sedol qualificaria de bonic. Des d’aquell moment, va confessar, es va replantejar el significat de la creativitat en el go i veu el joc d’una altra manera. Però és que, a més, en moments que duia avantatge, AlphaGo també va cometre errors flagrants, com si es confiés.

Les màquines pensaran?

Fa uns anys els experts en intel·ligència artificial no dubtaven que les màquines arribarien a pensar. Últimament sembla que no ho tenen tan clar. L’argument principal d’aquesta nova visió és que un cervell humà pot trencar les seves pròpies regles, però un ordinador no. Una màquina pot observar, aprendre, reproduir i simular, però no pot prendre decisions que encara no ha simulat. Però, ¿i si la intel·ligència no és sinó una propietat que emergeix de la pura complexitat algorítmica?

Calcular és fàcil. Però, i crear? Shelley és un sistema d’intel·ligència artificial programat a l’Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT) que compon relats de terror conjuntament amb els seus seguidors a Twitter. Un altre programa, creat per una comunitat d’escriptors, artistes i programadors coneguda com a Botnik Studios, ha escrit quatre pàgines inèdites de la saga de Harry Potter. La mateixa intel·ligència artificial de Google és capaç d’escriure entrades de la Wikipedia. A tot això s’hi pot al·legar que les màquines no podran crear mai obres com les dels grans escriptors, que no fan sinó reproduir patrons de forma aproximada i que la creativitat humana és diferent. Ho és? ¿No aprenem, els humans, per imitació?

Màquines periodistes?

En tot cas, ja hi ha moltes màquines que duen a terme feines mecàniques a les fàbriques, i d’aquí poc temps n’hi haurà que podran conduir amb seguretat cotxes, vaixells i potser avions. Però és que ja n’hi ha que són capaces d’escriure una notícia. L’agència Reuters acaba de llançar Lynx Insight, una eina basada en intel·ligència artificial que analitza dades, suggereix idees per a articles i fins i tot n’escriu. Segons fonts de l’agència, l’objectiu no és suplantar els periodistes sinó proporcionar-los una eina més de treball. El Washington Post també fa servir el sistema Heliograf per escriure notícies curtes, i l’agència anglesa Press Association treballa amb l’empresa Urbs Media, que ha creat un sistema que utilitza dades obertes geolocalitzades per trobar històries i escriure’n una primera versió. És això el periodisme del futur? Quan van aparèixer els traductors automàtics es va posar el crit al cel, però avui són una eina plenament integrada en el funcionament de molts mitjans. ¿Arribaran a tenir criteri, sentit crític i capacitat de contextualitzar informació aquests sistemes artificials? Potser d’aquí uns anys aquest article l’haurà escrit una màquina. O ja ho ha fet ara?

Més continguts de