Richard Feynman:  100 anys d’irreverència

Richard Feynman: 100 anys d’irreverència

Es compleixen cent anys del naixement del físic nord-americà, un científic radicalment original que va transformar la manera d’entendre la natura gràcies a una mirada fresca i divertida

Richard Feynman: 100 anys d’irreverència / GETTY

FEYNMAN I LES CITES

Feynman és un dels científics més citats de la història. Entre les seves frases més cèlebres n’hi ha una que diu que “la ciència és com el sexe: té una utilitat pràctica però no és per això que la practiquem”. També és recordat per assegurar que “qui es pensi que entén la mecànica quàntica és que no l’entén”.

L’enyorat Jorge Wagensberg ho va dir ben clar: Richard Feynman és, pel cap baix, el segon físic més brillant del segle XX. Tot i que és difícil trobar algú que impugni aquest podi, podria ser que el mateix Feynman s’hagués sentit incòmode davant d’una adjudicació tan directa de prestigi personal. Precisament, una de les actituds que millor el definien era el rebuig bel·ligerant de l’autoritat. Sempre va defensar que els càrrecs, la formació acadèmica o els premis no haurien de tenir cap rellevància a l’hora de valorar les idees d’algú. Les idees, sostenia, s’han de jutjar amb una objectivitat insubornable. Si són dolentes, ho seran les digui qui les digui. Per exemplificar aquesta postura i atenuar la seva autoritat, ell mateix es presentava sovint a les conferències i a les classes en màniga curta o enfundat en un xandall blau marí.

Un home i les seves anècdotes

També hi ha la possibilitat que aquesta actitud tingués part de falsa modèstia. Murray Gell-Mann, un altre físic que podria competir perfectament per figurar en aquest podi i que el va conèixer bé, deia d’ell que s’esforçava constantment a generar anècdotes sobre la seva persona. Malgrat això, moltes d’aquestes anècdotes, ja fossin fabricades a voluntat o produïdes espontàniament, indiquen que en aquella actitud irreverent hi havia bona part de naturalitat. Durant el Projecte Manhattan, per exemple, l’equip científic va rebre la visita de l’eminent físic danès Niels Bohr, que per motius de seguretat viatjava amb el nom fals de Nicholas Baker. L’endemà de la primera reunió, Feynman, que aleshores tenia 24 anys, va rebre una trucada a les vuit del matí. Bohr volia parlar amb ell. Van estar debatent durant dues hores, al llarg de les quals Feynman va qualificar algunes de les idees de Bohr d’autèntics disbarats. Aquesta sinceritat era justament el que buscava el físic danès. Això, i no l’actitud servicial i assertiva de la cúpula científica, era el que, segons ell, calia perquè una discussió fos fructífera.

La combinació de l’honestedat intel·lectual de Feynman i el seu aire provocador va donar lloc a un nombre interminable d’anècdotes durant la seva relació amb els comandaments militars que gestionaven el Projecte Manhattan. Una vegada, com a conseqüència d’un test psicològic, va ser declarat deficient mental. Més endavant, havent descobert un forat a la reixa que encerclava el recinte de màxima seguretat a Los Alamos, es va dedicar a sortir per la porta de la base i tornar a entrar pel forat unes quantes vegades seguides. Com que els militars controlaven el flux de persones, no van trigar a adonar-se que Feynman sortia sense entrar, i en aquest comportament enigmàtic hi van trobar motius per arrestar-lo.

Aquest reguitzell d’anècdotes van ser els prolegòmens d’un dels esdeveniments més terrorífics de la història: el llançament de les bombes nuclears a Hiroshima i Nagasaki. Després que Little Boy explotés a 600 metres d’altura sobre el centre d’Hiroshima i acabés instantàniament amb la vida de més de 60.000 persones, a Los Alamos es va desfermar l’eufòria. La gent corria, s’abraçava i xisclava d’alegria. Feynman es va enfilar dalt d’un cotxe per udolar i tocar els bongos. Anys més tard, entraria en un estat depressiu en adonar-se que qualsevol cosa que construís l’espècie humana podria ser arrasada en un tres i no res per una tecnologia que havia contribuït a desenvolupar.

Sexe, ciències i ‘samba’n’roll’

Després de la guerra, Feynman va viure una època d’efervescència intel·lectual i de certa turbulència personal. Feia poc que havien mort la seva dona i el seu pare, les dues persones que més estimava. Aquells anys es va dedicar en cos i ànima a desenvolupar una nova descripció de com la matèria interactuava amb la llum. El resultat d’aquell esforç es coneix com a electrodinàmica quàntica i és una de les potes fonamentals de l’actual model estàndard de la física de partícules. Tot i que els físics Julian Schwinger i Sin-Itiro Tomonaga havien bastit teories equivalents, la versió de Feynman estava formulada a partir d’una eina més intuïtiva, gairebé pictòrica, que ho simplificava tot: els famosos diagrames de Feynman, que han decorat segells, furgonetes hippies i les pissarres de la sèrie The Big Bang Theory. Per aquest treball va compartir el 1965 el premi Nobel de física amb Schwinger i Tomonaga.

Al mateix temps, mentre feia classes a la Universitat de Cornell, sovintejava bars on es feia passar per estudiant amb l’objectiu de lligar amb noies joves, s’embolicava amb dones d’amics seus i freqüentava prostitutes. Per aquesta fal·lera sexual i, sobretot, pels estratagemes enrevessats que feia servir per endur-se noies al llit, se l’ha titllat de sexista. És cert que va viure una època de desenfrenament i va tenir comportaments reprovables, però també ho és que en la seva activitat professional no s’ha detectat cap traça de sexisme. En aquest mateix sentit, la seva figura genial ha contribuït a perpetuar una imatge masculinitzada de la ciència, però també ha llegat una idea de l’activitat científica basada en el plaer que hi ha en el procés de descoberta, en l’originalitat dels plantejaments i en un empoderament de la imaginació i la capacitat creativa.

Feynman sempre va mirar d’aplicar aquesta capacitat creativa a altres àmbits, com la pintura i la música. En aquesta mateixa època va passar uns mesos al Brasil, on va aprendre a tocar la frigideira amb resultats prou bons per formar part d’una de les bandes que participaven en el Carnaval de Rio. El gran dia de la desfilada, però, la il·lusió del percussionista que tothom coneixia com a “ o americano ” va anar minvant a mesura que avançava la comparsa: no havia previst que la majoria de gent l’aniria abandonant per incorporar-se a altres saraus. Feynman havia comprès la llum i la matèria però se li havia esmunyit l’ànima del Carnaval brasiler.

Imaginació al poder

A més de la formulació de l’electrodinàmica quàntica, Feynman va posar les bases del model que més endavant explicaria les forces nuclears fortes que experimenten els quarks a dins dels protons i els neutrons. També va desentrellar la superfluïdesa de l’heli i, juntament amb Murray Gell-Mann, va aclarir alguns aspectes de la força nuclear feble, responsable que certs nuclis atòmics com l’urani es desintegrin espontàniament. Malgrat que qualsevol d’aquestes aportacions hauria merescut un Nobel, la imaginació lliure de Feynman va aconseguir anar més enllà i albirar camps de recerca que s’obririen en el futur, com la nanotecnologia i la computació quàntica.

I és que, en contra dels que acusen la ciència de ser una activitat purament racional i mecànica, Feynman sempre va defensar la imaginació com a motor principal del coneixement científic. Una imaginació científica que és diferent de la creativitat artística, perquè ha d’aconseguir dibuixar coses que no s’han vist mai, que han de ser consistents amb tot el que ja s’ha vist i, al mateix temps, diferents de tot el que s’ha pensat. Però, sobretot, han de defugir la vaguetat i s’han de formular de maneres precises que puguin ser posades a prova amb experiments.

Feynman va exemplificar molt bé tot això en una de les seves intervencions públiques més sonades. El 1986 va participar en la investigació de l’accident del transbordador espacial Challenger, que va esclatar 73 segons després d’enlairar-se i va provocar la mort dels set astronautes que el tripulaven. Davant de les càmeres de televisió, crític amb la direcció del projecte i reivindicatiu a favor de les advertències dels enginyers, va mostrar amb una goma i un got d’aigua amb gel el que havia passat: les baixes temperatures en el moment del llançament van fer que les juntes de goma perdessin elasticitat i deixessin de segellar alguns compartiments del motor, dels quals es van escapar els gasos que van provocar l’explosió.

I és que tal com queda clar en la seva sensacional Oda a una flor, la imaginació científica de Feynman estava sempre a l’aguait. Quan un artista li va retreure que davant la bellesa d’una flor un científic tan sols era capaç d’analitzar-la i convertir-la en una cosa anodina, Feynman va pensar que aquell retret era una pura animalada. Tot i no tenir el refinament estètic de l’artista, deia, ell també era capaç d’apreciar la bellesa de la flor. Però a més, podia veure-hi més enllà sense necessitat d’utilitzar els ulls: podia imaginar les cèl·lules, el bullici microscòpic i la complexitat dels processos que hi tenen lloc, que en última instància són responsables de l’existència de la flor i de la seva bellesa visual. En aquesta complexitat també hi ha, per tant, una bellesa que no s’aprecia a ull nu i que és igual de legítima. A més, aquest altre nivell de bellesa suscita tota mena de preguntes. El fet que els colors de la flor hagin evolucionat per atraure insectes que la pol·linitzin significa que els insectes poden veure els colors. ¿Tenen, doncs, alguna mena de sentit estètic els insectes? ¿I les altres formes de vida? Aquesta perspectiva científica -concloïa- no fa més que augmentar la percepció de la flor i fer conviure altres punts de vista amb el purament visual. I és precisament aquesta superposició de perspectives el que fa créixer el misteri i la bellesa de la flor en comptes de tornar-la més avorrida.

Elogi del dubte

Malgrat aquesta reivindicació de la ciència, Feynman era ben conscient que el coneixement científic en cap cas representa la veritat absoluta, sinó tan sols una aproximació. Per això defensava sempre el dubte. No donar mai res per bo i qüestionar-ho tot és l’única manera de fer créixer el coneixement. Segons Feynman, davant dels dogmes immutables de la religió i la falta de criteris objectius de la moral, aquest dubte perpetu es pot convertir en el que dona sentit a l’existència d’aquest conjunt d’àtoms curiosos que som, que es mira a si mateix i es pregunta per què es fa aquesta pregunta.

Alguns llibres:

Está usted de broma, Sr. Feynman
Alianza editorial, 2016
Un llibre ple d'anècdotes divertides que mostren com entenia la vida aquest físic extraordinari.

El carácter de la ley física
Tusquets, 2015
Un llibre que recull conferències adreçades al gran públic sobre temes de física com la gravetat, la naturalesa del temps o la simetria. Amè, entenedor i profund.

El placer de descubrir
Crítica, 2017
En aquest llibre Feynman reflexiona sobre l'activitat científica i explica perquè és la millor manera d'obtenir coneixement objectiu.

Qué significa todo eso
Crítica, 2014
Feynman reflexiona en aquests textos sobre religió, política i alguns aspectes filosòfics, sempre des del punt de vista d'un científic.

Etiquetes

Més continguts de

Blogs de ciència