El dia que la tele va arribar a la Lluna

580 milions de persones van veure en directe el pas d’Armstrong. Parlem amb algunes, que recorden aquells fets amb orgull i nostàlgia.

Tots els que són prou grans per recordar on eren el 21 de juliol del 1969 a la matinada en parlen amb un somriure d’orgull i nostàlgia. El 1969 Espanya està a punt d’assolir la seva pròpia nova frontera: els mil dòlars per càpita, i precisament el 23 de juliol el príncep Joan Carles de Borbó jurarà com a successor de Franco davant les Corts. És la primera vegada en 33 anys que el règim admet oficialment que Franco també es morirà.

Joan Francesc Mira, que aquell any en feia 30 i encara havia de fer tot el viatge fins al Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, diu: “Tanco els ulls i ho veig; la meua dona i la meua sogra a les Platgetes de Bellver, un raconet entre Benicàssim i Orpesa, en una caseta a mig aire de la muntanya, amb la balconada oberta com un amfiteatre sobre el mar, davant un televisor, de matinada, veient aquella imatge birriosa, que transmetia una sensació d’irrealitat. Ho vam veure sencer. Hi havia una part simbòlico-emocional que et commovia: els humans posaven el peu fora del planeta Terra”.

Rosa Maria Calaf tenia 24 anys, havia acabat dret i encara no havia començat periodisme. Era a Madrid amb el seu nòvio, que feia les milícies, i els seus pares. Va veure-ho a la tele de l’hotel, mentre feien el ressopó. “Em va fer molta il·lusió, era un moment màgic. L’espai sempre m’ha fascinat. Recordo, de petita, haver sortit amb el meu pare a la nit per Sant Feliu de Guíxols a veure l’Sputnik, una llumeta que s’encenia i s’apagava al firmament. I recordo la transmissió de Jesús Hermida per TVE, amb aquell element d’espectacle en el discurs narratiu tan poc habitual en aquella època... I recordo la fotografia del Papa mirant per un telescopi!”

Correcte. La Santa Seu va difondre una imatge de Pau VI, el papa Montini, mirant pel telescopi de Castel Gandolfo. De fet, el vicari de Crist a la Terra va ser un dels 580 milions de persones enganxades davant el televisor i es va deixar filmar aixecant els braços amb emoció quan el periodista de la RAI Tito Stagno va exclamar: “Ha toccato!” A continuació, el Papa va enviar un missatge de felicitació als astronautes que no podia començar amb una oració més escaient: “Glòria a Déu a dalt del cel…” Galileu quedava definitivament rehabilitat per la trinitat astronàutica: Armstrong, Collins i Aldrin.

Matinada a Europa, nit americana, l’hora de màxima audiència televisiva a les dues costes. En un suburbi de Boston, Tom Harrington, un nen tímid de vuit anys, és al menjador de casa amb els avis, els pares, l’oncle, la tieta i els quatre germans. “Jo a la segona fila, intentant veure el que passava a través del mur de cossos dels més grans. La primavera anterior havia presenciat per la tele els assassinats de Martin Luther King i Robert Kennedy. El que més em va fer més por van ser els enfrontaments de l’estiu del 68 entre policies i manifestants als carrers de Chicago arran de la convenció del partit demòcrata. Però aquell juliol, en pijama i de nit -més o menys a les deu, una hora que no havia viscut mai amb els ulls oberts-, quan el meu oncle, crec, em va aixecar per sobre els caps perquè ho veiés bé, la por va marxar i recordo que vaig pensar: “Tot és possible per a nosaltres, els americans”. Everything was going to be alright after all.

A l’altra banda del Mur del Berlín, l’escriptora Monika Zgustova tenia 12 anys i vivia a Praga, aleshores capital de Txecoslovàquia. Encara recorda, de ben petita, quan va anar, a coll dels seus pares, a rebre Iuri Gagarin, el primer cosmonauta de la història, que la Unió Soviètica va enviar en gira triomfal per totes les capitals darrere el Teló d’Acer. La doctrina oficial era senzilla: els russos eren els millors. Els seus pares van anar a llançar flors a Gagarin a desgrat, perquè eren anticomunistes (de fet, pocs anys després s’exiliarien als Estats Units), de manera que el 21 de juliol del 1969, quan els diaris van publicar en un requadret petit la notícia de l’arribada dels americans a Lluna, el pare de la Monika va ensenyar el diari als fills tot dient-los: “Això és el que volen que pensem, però aquesta notícia és molt important”.

Mira admet que “allò era un concurs de propaganda EUA-URSS i jo tenia el corazón partío : sentia un gran respecte pels americans però estava rodejat d’amics que tenien una il·lusió pel socialisme”.

El galàctic Quimi Portet tenia 11 anys i estava de colònies amb els salesians d’Horta a Planoles, al Ripollès. “Jo tenia una certa curiositat científica, però tenia claustrofòbia i l’escafandre aquell em semblava poc confortable. Havia col·leccionat cromos que un tiet meu em portava de les operacions Gemini i Apol·lo i, així com els meus amics se sabien l’alineació del Barça, jo em sabia els noms del astronautes: Alan Shepard, James Lovell, John Glenn o Eugene Cernan, que va ser l’últim que va anar a la Lluna. Ah, i em sabia els topònims Robledo de Chavela i Fresnedilla, que eren unes estacions de seguiment que els americans van posar a Espanya i que a mi em sonaven a Cantimpalo. El nen Harrington també va passar el xarampió astronàutic: “La tieta em va comprar un model de plàstic de l’Apol·lo 11, i jo, imitant les explicacions que havia vist de l’exastronauta Wally Schirra, l’acompanyant “expert” de Walter Cronkite a la tele, li oferia al meu avi (nascut el 1890!) uns seminaris al porxo cobert de casa perquè sortís de l’astorament del que havia vist aquell 20 de juliol”.

Què n’ha quedat d’aquella nit prodigiosa? Rosa Maria Calaf ja tenia dubtes “que allò marqués un abans i un després. Va ser un exemple d’utilització política d’un èxit científic per emmascarar la realitat. Els americans estaven en un moment molt baix (només aquell any 69 van morir més d’11.000 americans a la guerra del Vietnam). Els va servir per fer pujar l’autoestima, ho van vendre com el triomf sobre l’URSS quan, a la llarga, ha tingut més èxit la tecnologia espacial russa que l’americana. Aleksei Leónov, que el 1965 va fer el primer passeig espacial, em va dir que l’Apol·lo 11 va ser un cop dur per als soviètics (un petit article a la portada del Pravda i tres columnetes a l’interior) però va servir per oblidar-se de la Lluna i dedicar els esforços a la colonització i permanència a l’espai”.

En Portet opina: “Tot ha decaigut molt. Venia una generació de persones optimistes, el Franco es moriria i tindríem Generalitat, i jo em pensava que el 2019 aniríem pels llocs vestits de color platejat, volant i amb un casc amb unes antenes. Llavors van anar a la Lluna, ara van a l’Estació Espacial Internacional, que és més a prop que València, quan resulta que l’espai és infinit”.

Mira ja s’ensumava que “allò no estava clar que representés un gran pas per a la humanitat”. “Era un símbol commovedor, sí, però no li vaig donar la importància que tothom li donava, i la meva previsió s’ha acabat complint: semblava que començava la colonització de la Lluna i no s’ha fet res”, explica.

I Portet ho remata: “L’únic que s’assembla al món que ens imaginàvem és el telèfon mòbil, que en el fons són ells, els de sempre, llavors la Compañía Telefónica Nacional de España i ara Movistar. Internet? Serveix per enviar cartes més de pressa o anar a la biblioteca sense sortir de casa. La bicicleta sí que va ser important, perquè va arraconar el cavall”.

Blogs de ciència

this_image_alt

Despedida