Un petit pas per a un home i una depressió per a un altre

Havent tornat de la Lluna, Neil Armstrong i Michael Collins van assumir la fama que els corresponia però Buzz Aldrin va caure en la depressió i l’alcoholisme
Un cop van poder sortir de l’aïllament preventiu, els astronautes van fer una gira per 33 països en 45 dies, en què van ser rebuts com herois a tot arreu. A la imatge, la gran desfilada que es va fer a la ciutat de Nova York per Broadway i Park Avenue. A l’automòbil principal, de dreta a esquerra, hi ha els astronautes Neil A. Armstrong, Michael Collins i Buzz Aldrin. / NASA

Quan el president dels Estats Units va donar la benvinguda a la tripulació de l’Apol·lo 11 a bord del portaavions Hornet, Aldrin, Collins i Armstrong ja eren dins el mòdul de quarantena en què s’estarien aïllats 18 dies. Mentre els astronautes el miraven a través de la finestreta, Nixon va proclamar que aquella havia sigut la setmana més gran de la història del món des de la Creació. La primera vegada que un ésser humà posava un peu fora del nostre planeta havia de ser per força un moment històric.

La Lluna sempre havia simbolitzat l’inabastable. Fa més de 400 anys, Galileu havia situat per primera vegada la Lluna en el món de les coses humanes. Quan la va observar amb el telescopi que ell mateix havia construït amb una destresa inèdita, la Lluna va deixar de ser un astre perfecte i immutable. Tenia, com la Terra, valls, cràters i muntanyes. Malgrat aquesta primera i revolucionària desmitificació, per la qual Galileu acabaria pagant un preu molt alt, la Lluna seguia sent un objecte còsmic, un altre món amb una gran càrrega simbòlica en la majoria de cultures del planeta.

Per tot això, la fita de l’Apol·lo 11 s’havia de considerar un d’aquells moments de la història en què alguna cosa s’esquinça, un instant de temps en què s’acaba una època i en comença una altra, un avenç potser tan transcendent com l’aparició de l’escriptura, capaç d’obrir una era en què els humans explorarien altres planetes amb naturalitat. Més encara si qui ho valorava era el president del país que ho havia fet possible.

Una qüestió de responsabilitat

La famosa frase que Armstrong va pronunciar al posar un peu a la Lluna, que havia pensat més aviat poc, va resultar premonitòria. No tothom està fet per carregar amb una responsabilitat que, segons el comandant de l’Apol·lo 11, abraçava la humanitat sencera.

Després de l’aïllament, els astronautes van voltar per tot el món. Van ser afalagats per caps d’estat, esportistes, músics, artistes, intel·lectuals i celebritats de tota mena. Van concedir centenars d’entrevistes a mitjans de comunicació, van sopar en els restaurants més refinats del món i van assistir a festes celebrades en palaus històrics i mansions senatorials. Res del que havia fet mai ningú s’assemblava al que havien aconseguit ells. Ni futbolistes, ni estrelles de rock ni grans mandataris s’hi podien comparar. I com es digereix, això? ¿Com es torna a una vida, més rutinària o més aventurera, amb la seguretat que res del que passi podrà acostar-se al moment més intens que ha viscut la humanitat? Hi ha qui pot adaptar-s’hi i hi ha qui no n’és capaç.

Armstrong i Collins van ser dels primers. Aldrin, dels segons. Tots tres van tenir ofertes de tot tipus, entre les quals hi havia convertir-se en assessors i formar part de consells d’administració de tota mena d’institucions públiques o privades. No cal dir que les propostes econòmiques que van rebre eren tan o més estratosfèriques que el vol de l’Apol·lo 11. Armstrong i Collins van triar opcions semblants. D’alguna manera, van endegar activitats per compartir el seu coneixement i experiència. Armstrong va donar classes a la Universitat de Cincinnati. Collins, entre altres coses, va acceptar l’encàrrec de dirigir l’Smithsonian National Air and Space Museum. Aldrin va patir els estralls de l’alcohol i la depressió i va trigar gairebé 10 anys a centrar-se.

Amstrong, l'home tranquil

El 1936, amb sis anys, Neil Armstrong ja havia volat en un avió Ford trimotor i als 15 anys sabia pilotar-lo. La Guerra de Corea va interrompre els seus estudis d’enginyeria aeronàutica. Hi serviria com a pilot de la Marina en 78 missions, en una de les quals va haver de practicar una ejecció d’emergència perquè les bales enemigues li havien destrossat un aleró. D’estudiant, Armstrong es lamentava que el pilot Charles Yeager hagués trencat per primera vegada la barrera del so. Pensava que la història de l’aviació li havia passat per davant dels nassos sense que hi hagués participat. “He nascut una generació tard”, es queixava. Amb la idea d’ampliar els seus horitzons de vol però sense pensar que se n’aniria a la Lluna, el 1962 va fer la sol·licitud per entrar al cos d’astronautes de la NASA.

Després d’haver sigut el primer home a trepitjar la Lluna, va exercir càrrecs directius a l’agència, dels quals es va cansar al cap de pocs anys. Tampoc li va interessar cap de les ofertes d’executiu empresarial o acadèmic que va rebre. Armstrong sempre havia sigut tranquil i reservat. El que més li agradava era ensenyar enginyeria aeronàutica als joves. I a això es va dedicar. Des del moment que va tornar a posar els peus a la Terra, va estar molt preocupat per no aprofitar-se de la fama que li havia suposat ser l’astronauta més important de la història. Sempre es va sentir culpable de rebre tot el reconeixement per una empresa que havia involucrat desenes de milers de persones. Potser per això va optar per una vida tranquil·la i discreta de professor. Neil Armstrong va morir el 2012 d’un problema cardiovascular.

Collins, museòleg, empresari...

Fill d’un general dels Estats Units, Michael Collins havia nascut a Roma el 1930. La influència paterna va marcar-lo fins al punt que es va allistar a l’aviació americana, on va aprendre a llançar bombes nuclears, fins que el 1962 es va incorporar al cos d’astronautes de la NASA. Després d’haver orbitat la Lluna en solitari des del mòdul de comandament i haver assistit Armstrong i Aldrin en la missió Apol·lo 11, va abandonar l’agència per dirigir un museu dedicat a l’exploració espacial fins al 1978.

Dos anys més tard, Collins va assumir el càrrec de vicepresident de l’empresa LTV Aerospace, que fabricava components per a la indústria aeronàutica i automobilística, i el 1985 va engegar una consultora pròpia. Va escriure quatre llibres sobre exploració espacial, tots molt ben acollits per la crítica. Amb 88 anys, Michael Collins s’intenta mantenir actiu mitjançant activitats a l’aire lliure com la pesca, la pintura, la cuina i la recerca d’un bon cabernet.

Edwin, l'etern segon

Edwin Aldrin, com els seus dos companys de l’Apol·lo 11, va néixer el 1930. De petit, en lloc de dir-li brother, la seva germana li deia buzzer, amb la qual cosa li va quedar el sobrenom de Buzz. Va estudiar enginyeria mecànica en una acadèmia militar i, com Armstrong, va servir a la Guerra de Corea com a pilot en 66 missions. La seva tesi doctoral sobre tècniques de guia basades en la línia de visió per acoblar mòduls tripulats en òrbita el va convertir en el primer astronauta doctor. Creient i presbiterià practicant, quan va arribar a la Lluna amb Armstrong, Aldrin va prendre la comunió celebrant una mena de missa, la primera feta mai fora del nostre planeta.

“Grandiosa desolació”. Aquestes van ser les paraules que li van brotar dels llavis quan va posar els peus a la Lluna. En aquell moment històric, però, probablement no sabia que la seva vida assoliria cotes de desolació encara més altes. Durant la gira mundial per celebrar l’èxit de l’Apol·lo 11, Aldrin va començar a experimentar canvis de caràcter. Durant els discursos, maldava per dir alguna cosa profunda amb sentit, però no ho aconseguia. Tal com va reconèixer després, era enginyer, no poeta. No trobava la manera de posar paraules a aquella experiència formidable i això el frustrava. Ni la vida social amb les elits del món, ni l’adulació de la premsa, ni tots els luxes que tenia a la seva disposició podien omplir el buit interior de no tenir cap objectiu comparable a trepitjar la Lluna. Aldrin va mirar d’omplir-lo amb alcohol.

En entrevistes recents ha dit que la NASA no va parar prou atenció a les necessitats psicològiques que generava una fama sobtada en persones que havien passat la major part de la vida adulta en una cabina d’avió. A la vista dels esdeveniments posteriors, una certa assistència no li hauria anat malament. El 1971 Aldrin va deixar l’agència per fer de comandant d’una escola de pilots de proves. Durant el seu mandat, es van estavellar dos jets T-38 per haver volat sense la supervisió adequada. Els pilots, per sort, van sobreviure. Això el va fer plegar i, llavors, sense l’obligació diària d’haver de ser en un lloc a una hora, va començar a passar cada vegada més temps a casa. Divagava d’un canal de televisió a l’altre i hi havia dies que ni tan sols es llevava. No tenia cap raó per sortir del llit i tallar el cordó umbilical amb l’ampolla de Jack Daniel’s. Per sort, va ser prou conscient de la situació per admetre que necessitava ajuda.

El seu pare el va advertir que no ho fes. Si reclamava ajuda psiquiàtrica, deia, tiraria la seva carrera per la borda. Com si no ho hagués fet ja. Finalment, internat en un hospital militar, la teràpia el va ajudar a tractar la depressió que patia i les tendències suïcides que afloraven de tant en tant, de les quals comptava amb antecedents familiars: el seu avi matern s’havia engegat un tret a la boca i la seva mare, que es deia Marion Moon (!), s’havia suïcidat amb una sobredosi de somnífers. Al cap d’unes setmanes, Aldrin va abandonar l’hospital sentint-se recuperat. No ho estava, però. No assistia als compromisos públics, no s’entenia amb la seva dona, seguia bevent i l’havien d’hospitalitzar cada poques setmanes. El 1972 Los Angeles Times va fer pública la seva situació, i va ser llavors que va tocar fons.

Com que necessitava diners però no era capaç d’assumir cap de les ofertes que havia rebut i que ja escassejaven, va començar a treballar com a venedor de cotxes de segona mà. Guanyava poc, però prou per pagar-se el Jack Daniel’s. Una nit, com a conseqüència d’una borratxera, va patir un aparatós accident de cotxe del qual, miraculosament, en va sortir indemne. Més endavant, ja divorciat, una tarda va esbotzar la porta de l’apartament on vivia una noia amb qui sortia. Pensava que no el volia veure quan en realitat no era a casa. Va acabar emmanillat a comissaria.

La llarga lluita amb els dimonis interiors, molt més complicada que qualsevol missió espacial, va començar a remuntar l’octubre del 1978, quan Aldrin va tastar l’últim glop d’alcohol. Al cap d’uns anys, després del segon divorci, va començar, per fi, a fer vida d’exastronauta. Conferències, feines d’assessor en empreses, governs i institucions acadèmiques i la creació d’una fundació per divulgar la ciència i la tecnologia relacionades amb l’exploració espacial. Els dimonis, però, no se n’havien anat del tot. Encara es divorciaria una tercera vegada i el 2018 entraria en un litigi amb els seus dos fills, que pretenien inhabilitar-lo per evitar que dilapidés els estalvis. Aldrin s’hi va tornar i els va denunciar. Tot just el mes de març passat, els fills van renunciar al procés judicial. Als seus 89 anys, Buzz Aldrin segueix amb la vida d’exastronauta, però per sota, com la cara oculta de la Lluna, la lluita continua.

Blogs de ciència

this_image_alt

Despedida