La lluita contra els monopolis

Les empreses de xarxa reprodueixen el problema de fa un segle amb companyies de servei públic
ALBERT CARRERAS
ALBERT CARRERAS Catedràtic d'Història i Institucions Econòmiques del Departament d'Economia i Empresa de la Universitat Pompeu Fabra. Director d'ESCI-UPF

Abans de la Revolució Industrial, i fins ben entrat el segle XIX, en alguns estats europeus hi havia empreses molt grans que explotaven “privilegis” -monopolis- obtinguts dels monarques. Se les anomenava precisament “companyies privilegiades”, i podien substituir l’estat en el control i l’explotació de grans territoris distants. Les Companyies de les Índies Orientals, holandesa i anglesa, van ser imperis gairebé independents. El temps de les totpoderoses companyies privilegiades es va anar acabant amb el triomf del liberalisme en tots els ordres de la vida -polític, econòmic i social-. També va significar la prohibició dels gremis i de totes les organitzacions que limitaven la competència, fossin laborals o empresarials. Entre la Revolució Francesa i mitjans del segle XIX, les revolucions liberals van anar eliminant tots els monopolis, traspassant a l’estat les competències d’administració pública i traspassant als particulars i als mercats les activitats de negoci privat.

El ferrocarril i el telègraf van néixer i créixer en aquest ambient extremament liberal, desafiant els seus fonaments tecnològics i econòmics perquè eren monopolis naturals, derivats de la seva contundent superioritat tecnològica. Són monopolis naturals les indústries i serveis en què una sola empresa pot atendre tota la demanda a costos més baixos que si hi hagués competència. Com més grans es fan, més poden reduir els seus costos unitaris. Així expulsen els competidors, rebaixant els preus per sota d’ells -fent dúmping- i tornant-los a apujar un cop s’han quedat sense competidors. A tot arreu l’estat els va haver de regular perquè el seu impacte era massa gran per ser ignorat. En alguns països la regulació va prendre la forma extrema de propietat pública, i en molts d’altres es va permetre la propietat privada, combinada amb alguna forma, sovint laxa, de regulació. Les primeres regulacions van protegir la seguretat dels passatgers. A mesura que els ferrocarrils i els telègrafs van esdevenir una tecnologia madura i d’ús universal, cada cop més països els van regular fortament, especialment pel que fa a la fixació de preus, i la tendència a la nacionalització va créixer.

A finals del segle XIX les tecnologies de la Segona Revolució Industrial, especialment l’electricitat (i abans el gas de l’enllumenat) i la telefonia van requerir regulació pública des del començament, per garantir condicions de seguretat en la producció, la distribució i l’ús. A mesura que les empreses passaven d’abast municipal a disposar de xarxes regionals i fins i tot nacionals, la necessitat de regulació es va imposar. El control públic es va fer indispensable, bé sigui com a regulació -als Estats Units- o com a propietat pública -en molts estats europeus.

En efecte, els Estats Units de finals del segle XIX i primers del XX van ser líders en la regulació dels monopolis. La primera gran fita va ser la llei Sherman (1890), que va prohibir la concentració de propietat en els trusts. La segona va ser la jurisprudència favorable a la competència que va trencar l’any 1911 el monopoli més gran d’aquells moments, que era el de la producció i distribució de petroli, en mans dels Rockefeller. El trencament de la seva empresa -la Standard Oil- en set empreses més petites, definides territorialment (“les set germanes”) va ser una fita històrica en la lluita contra els monopolis. Setanta anys després del trencament de la Standard Oil, el 1982, els tribunals dels EUA van repetir l’acció amb AT&T, el monopoli telefònic. Sota pressió del govern federal, AT&T va accedir a fragmentar el seu negoci. Les baby bells van ser el resultat de l’operació.

A Europa els monopolis van ser més consentits o no n’hi va haver en mans privades perquè eren de propietat pública. A Alemanya els acords de fixació de preus (els càrtels) eren legals i tenien valor de llei, com avui en dia els convenis laborals. La possibilitat de nacionalització -descartada als EUA- permetia acabar amb els monopolis privats que es veien més perillosos per a la seguretat nacional, com els dels ferrocarrils, els telègrafs o els telèfons, però també, en alguns casos, el de l’electricitat. La Primera Guerra Mundial, i encara més la Segona, van intensificar els controls estatals sobre aquests monopolis naturals. La regulació a l’americana només es va difondre a Europa arran de l’onada de privatitzacions d’empreses públiques dels anys 80 i 90. Aleshores es van crear les autoritats de supervisió de la competència, seguint l’exemple dels EUA.

Les noves empreses de xarxa basades en l’aprofitament d’internet -la xarxa per excel·lència- han reproduït una situació dels mercats com la que es va viure ara fa poc més d’un segle i estan suscitant temors tant o més grans.

Més continguts de