70 anys d’amenaça nuclear

BarcelonaMai més. Aquest va ser el crit unànime de la comunitat internacional després que l’agost del 1945 les forces aèries dels Estats Units deixessin caure dues bombes atòmiques sobre Hiroshima (el dia 6) i Nagasaki (el dia 9, avui fa setanta anys). Els centenars de milers de morts que va deixar aquell tràgic episodi van contribuir al final de la Segona Guerra Mundial, però també a l’inici dels esforços internacionals per frenar la producció d’armament nuclear. Les fites d’aquest procés s’identifiquen amb els acords bilaterals entre els EUA i l’URSS per aturar la cursa armamentística de la Guerra Freda, l’entrada en vigor del Tractat de No-Proliferació Nuclear (TNP) l’any 1970 o, més recentment, l’acord assolit entre l’Iran i el Grup 5 + 1 perquè la República Islàmica renunciï a la carrera atòmica.

¿Però quins han sigut els èxits d’aquests setanta anys? ¿Quins reptes queden per assolir? I, encara més important, ¿estem més a prop o més lluny de reviure una tragèdia com la del Japó? “Estem molt més lluny en el sentit que continua sent impensable que es faci intencionadament, com en el cas d’Hiroshima i Nagasaki”, opina Rafael Grasa, president de l’Institut Català Internacional per la Pau. El volum d’armes nuclears al món, de fet, és molt més baix ara que durant la Guerra Freda. Dels 50.000 caps nuclears que hi havia llavors, en queden uns 16.000, més del 90% dels quals estan en mans dels Estats Units i Rússia, recorda el responsable a Austràlia de la Campanya Internacional per la Prohibició de les Armes Nuclears (ICAN, en les seves sigles en angès), Tilman Ruff.

Fracàs en la proliferació vertical

Més enllà de reduir el nombre d’armes nuclears, un dels objectius al llarg de set dècades ha sigut que el nombre de països amb accés a aquest tipus d’armament no es disparés. I aquest és, per a Vicente Garrido, professor de relacions internacionals de la Universidad Rey Juan Carlos i expert en no-proliferació i desarmament, un dels èxits del TNP. “El nombre de potències nuclears que s’esperava de cara al segle XXI era molt superior a l’actual. Sense el TNP hi hauria més de dues dotzenes de països amb armes nuclears”, explica. Garrido recorda que en l’actualitat només hi ha nou potències nuclears: d’una banda, els Estats Units, el Regne Unit, Rússia, França i la Xina, els cinc membres del Consell de Seguretat de l’ONU i els únics a qui el TNP permet la possessió d’armes nuclears; de l’altra, l’Índia, el Pakistan, Israel i Corea del Nord, cap dels quals forma part del Tractat. Però mentre que d’una banda s’ha aconseguit restringir el nombre d’estats nuclears, els experts admeten que el TNP ha fracassat en la reducció d’arsenals de les potències amb dret a armament, el que s’anomena proliferació vertical.

“El nombre d’armes ha disminuït, però el ritme d’aquestes reduccions s’ha alentit considerablement en els últims 10 anys. Tots els estats amb armes nuclears estan invertint massivament en el desenvolupament i la modernització del seu armament”, diu Ruff, mentre que Grasa apunta les dues eines necessàries per fer efectiu el desarmament: “La universalitat de la prohibició d’assajos, ja existent però ni universal ni operant, i un nou tractat”. Són moltes les veus que consideren que el TNP està estancat o que ja no és capaç de transformar els deures inicials en resultats. L’última mostra d’aquesta situació es va viure el maig d’aquest any, en la novena conferència de revisió del Tractat. “Va ser un fracàs, perquè no es va aconseguir un acord sobre la creació d’una zona exempta d’armes nuclears al Pròxim Orient (ZEAN),una iniciativa que s’està plantejant des del 1995”, argumenta Garrido.

Passos cap a la prohibició

Aquesta zona d’exempció és, precisament, un dels principals reptes de la comunitat internacional en l’àmbit nuclear després d’haver assolit l’acord amb l’Iran. Per a Grasa, la fita aconseguida amb el país asiàtic té una “significació màxima”: “Demostra que es pot negociar i obliga Israel -que mai ha confirmat ni desmentit que tingui armament nuclear- a moure peça”. Hi coincideix Garrido, però adverteix que ara s’obre un procés llarg en què s’haurà de verificar de manera exhaustiva que l’Iran compleix amb els compromisos adoptats. Si és així, diu el professor, el resultat podria ser la recuperació de la confiança en els tractats internacionals.

Sigui com sigui, ja fa temps que diversos països i organitzacions internacionals demanen un canvi de plantejament per passar de l’objectiu de la no-proliferació al de la prohibició de les armes nuclears. I així es va posar en evidència en la tercera conferència diplomàtica sobre l’impacte humanitari de les armes nuclears, celebrada el desembre passat a Viena (Àustria). El resultat de la trobada, en la qual per primer cop van participar els Estats Units, va ser la firma per part de 44 estats del batejat com a Compromís d’Àustria: un document a partir del qual es treballarà per “omplir el buit legal per la prohibició i eliminació de les armes nuclears”. Vuit mesos després, fins a 113 països s’han sumat al Compromís, i la idea dels impulsors és portar-lo a l’Assemblea General de l’ONU per internacionalitzar-lo a través d’un tractat vinculant. “Iniciar negociacions sobre un tractat per eliminar les armes nuclears és un imperatiu urgent. Al final, la protecció de la salut i seguretat dels ciutadans és la primera responsabilitat de qualsevol govern”, considera Ruff.

Els experts asseguren que les armes nuclears actuals són desenes de vegades més potents que les que van arrasar les ciutats japoneses. Però, tot i aquest advertiment, la sensació majoritària és que un món sense armament nuclear és una utopia. Garrido parla de “quimera”, i assegura que no és imaginable pensar que les grans potències nuclears renunciaran a les armes. “Continuen pesant massa en les estratègies de seguretat nacional”, argumenta. Grasa, més optimista, creu en un món sense armes nuclears, però preveu que no serà possible fins almenys d’aquí vint anys. “Hem de continuar dient que cal fer-ho possible i recordar el que deia Einstein: «Si hi ha una Tercera Guerra Mundial, la quarta es farà amb pals i pedres»”, sentencia.

Juntament amb les armes, la seguretat de les centrals nuclears ha sigut una altra de les preocupacions dels últims anys. Segons l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica (AIEA), hi ha 443 reactors nuclears en funcionament al món. Un tipus d’instal·lacions que han de comptar amb “mecanismes de custòdia i salvaguarda”, subratlla Garido, que alerta: “Si el desastre de Fukushima hagués estat causat per un grup terrorista, les conseqüències podrien haver sigut molt pitjors”.