OPINIÓ

L’èpica de la resistència

L’independentisme busca com renovar el seu discurs

Els entrenadors de futbol saben que en l’ànim dels jugadors no és el mateix defensar que atacar. No és igual la sensació adrenalínica de disposar-se a marcar un gol que perseguir la pilota quan la té el contrari. D’aquí la seva obsessió per convèncer-los que, quan estan defensant, en realitat estan atacant, perquè del que es tracta és de robar la pilota i agafar el contrari desprevingut amb una transició ràpida. L’independentisme, després d’anys de jugar a l’atac prometent una victòria fàcil i per golejada, ara es veu obligat a adoptar una posició defensiva, ha perdut el control del joc, i això li provoca desajustos discursius.

Uns, com el president Torra o la CUP, no volen renunciar al somni de la República Catalana en un termini curt de temps i continuen amb traços de l’èpica de la victòria. Però d’altres, com Oriol Junqueras, aposten ja per construir una altra èpica capaç de mantenir-se en el temps sense provocar frustració: l’èpica de la resistència.

El problema és que la segona és menys atractiva, diuen alguns ideòlegs, i per tant s’ha de combinar amb la de la victòria per no perdre el suport dels més convençuts. Però ¿fins quan serà possible aquest equilibri? ¿Com evitar que els partidaris de la resistència siguin els nous botiflers del segle XXI?

Aquí és on entra en joc el talent dels polítics per omplir de contingut i de sentit aquesta èpica de la resistència. Però abans caldria explicar per què va fracassar l’ofensiva de l’octubre. La clau és admetre que es va subestimar la capacitat de resposta de l’Estat i que, un cop desfermada la seva fúria repressora, ara som més a prop de perdre l’autogovern que de fundar una república reconeguda per la comunitat internacional. I que, per tant, des d’aquest punt de vista, mantenir la cohesió del moviment i les eines que han permès fins ara la continuïtat d’una comunitat diferenciada a través de l’autogovern (escola, Mossos, TV3...) representa un èxit.

La carambola de Sánchez

Perquè en realitat l’arribada al poder de Pedro Sánchez es pot considerar una carambola que ha permès guanyar temps al moviment independentista per reorganitzar-se. Fa feredat pensar on seríem ara amb un govern PP-Cs, amb un Pablo Casado o un Albert Rivera de presidents. Aquest, però, no és un escenari de futur gens descartable. Per tant, l’èpica de la resistència ha de ser capaç d’estendre la consciència que la situació encara pot empitjorar, i que s’ha d’estar preparat per assumir escenaris molt més adversos.

Pot ser que en els pròxims temps assistim a Espanya a un nou intent d’imposar a la brava l’homogeneïtzació cultural i política que no es va aconseguir durant el franquisme. I llavors sí que resistir aquesta ofensiva serà vèncer. Perquè voldrà dir que l’Estat ha fracassat i que Catalunya continua viva.

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat