PoetaJa ens han tornat a tancar: aquest Virus Coronat, sense els mitjans de perversió, ens afectaria la meitat. I a sobre els polítics ens tracten de canalla; ens diuen com hem de comportar-nos sense dar-nos-en perquès. Suposo que ells tampoc no en tenen, que es guien pels tirans de comunicació i actuen per complaure els votants -qui infantilitza els seus fills és que és immadur; qui infantilitza el poble és que arrossega una verdor sobirana-. Sort que ara ve el fred i no abelleix de remenar-se. I a Lleida hem pogut fer una mica de festa major. Com a mínim els plats forts: sardanes i havaneres. Enguany hi ha actuat la Contemporània, una cobla amb uns músics i uns arranjadors de primer nivell; amb una concepció moderna de l’espectacle i del repertori que t’emociona, et sorprèn i et fa xalar a parts iguals. Quant a les havaneres, els Boira van fer una actuació memorable. El Jordi Carulla, amb aquells aires de crooner, cantant quasi fregant l’afecció amb veu estentòria i vellutada, feia palpables les escenes d’amor furtiu i erotisme jocós de la lírica havanera. El guitarrista Ramon Bordes caçava cada nota al punt de més dolçor i esquitxava de sucres públic i cançó, movent-se més com un Pete Townshend que com un havaner. I l’Antoni Castell bressolava i afermava el conjunt amb acordió prudent i càlida veu: ens van fer aixecar de la cadira. A continuació Arrels de la Terra Ferma i Espingari van estar a l’altura dels Boira, o sigui, del campanar de la Seu.
També em vaig deixar caure per algun concert més mainstream, i la veritat és que no es poden comparar. Els músics que s’han passat de la ratlla amb Radio 3 o l’iCat es volatilitzen, sonen inconsistents. N’hi ha de bons -Renaldo & Clara- i de principiants -Helen-, però cap no va més enllà del mer entreteniment. Com sí que hi van Boira i la Contemporània. I amb això no vull pas dir que tothom hagi de fer música tradicional, sinó que, si fregues l’arrel, t’obre, com una llanterna màgica, els grans espais de l’art. I, si no, que ho preguntin als Pogues, als Mano Negra o a l’Elèctrica Dharma i a Lo Pardal Roquer. El darrer llibre de Casasses, Assagets, ret homenatge al coblaire Blanch i Reynalt, del qual cita una frase en què alerta de deixar la música tradicional en mans d’aficionats. Doncs bé, mestre B. i Reynalt deu saltar de content dalt dels cels perquè avui tenim veritables talents de la música catalana brandant l’arrel: Heura Gaya, Marcel Casellas, David Esterri, Carles Belda, Jaume Arnella, Sílvia Pérez Cruz. El que passa és que els tirans de perversió els donen l’esquena -es veu que no sonen radiofònics -. Ja s’ho faran ells amb la seua estupidesa.
