PeriodistaQuè és una donassa? Pot ser una dona corpulenta; una dona que es fa mirar; una catalana important en la cultura dels segles XIX i XX, si manllevem el terme de Marta Pessarrodona... Per a mi és algú que excel·leix professionalment fins a deixar un llegat notable a la comunitat (qui diu comunitat, diu país) i, alhora, és capaç d’escriure un guió vital de pel·lícula en allò que la fa dona malgrat restar a l’ombra de la història. Avui m’estreno en aquest mitjà batejant la secció amb un homenatge personal a una donassa per excel·lència, Maria Aurèlia Capmany, de qui enguany es commemora el centenari del naixement. Autora de la novel·la Feliçment, jo sóc una dona (1969), també havia expressat que ella se sentia “feliçment, dona”. Em retorna a la ment llegint Chimamanda Ngozi Adichie, que s’autopresenta com a “feminista feliç”. En el seu bestseller Tothom hauria de ser feminista (2016), l’autora nigeriana hi explica que, mentre promocionava la seva primera novel·la, un periodista li va aconsellar que no es presentés com una feminista, ja que són dones infelices perquè no poden trobar marit.
Però avui no és d’elles de qui parlaré. M’imagino una lleidatana de protagonista. Si hagués d’ordir-ne jo el guió, la situaria en la seva joventut a cavall dels segles XIX i XX. Li posarem de nom Victorina. Establerta a Corbins, després d’una temporada a Barcelona, fem que sigui pianista i mestra i s’enamori d’un jove, que es convertirà en un reputat pedagog, amb qui comparteix ideals republicans. Aquí hi queda bé que junts fundin la primera Escola Nova Catalana de Lleida, el Liceu Escolar, d’iniciativa privada laica i fonamentat sobre els principis de la igualtat, la llibertat, l’ajuda mútua i el saber compartit. Al cap de pocs anys, sensibilitzada amb la necessitat de combatre l’analfabetisme femení, ella dirigirà un nou centre només per a nenes que beurà també de criteris pedagògics moderns. Més endavant, unificaran en un únic edifici els dos col·legis. Mentrestant, la Victorina tindrà fins a nou fills, dels quals en veurà morir quatre. Amb un esperit de renovació pedagògica constant, ella i el seu marit decideixen viatjar a Noruega per impregnar-se de noves experiències -un apunt que hi queda molt modern-. Però en tot guió necessitem algun gir inesperat: imaginem-nos que ell cau greument malalt i que mor durant el viatge. El 1920, amb 37 anys, ella enviuda amb cinc fills a càrrec i una escola de mig miler d’alumnes (ens excedim en dramatisme?). Millor que fem deixar-li la direcció dels centres -bé, la de l’escola masculina ja no l’hi permet la legislació per la seva condició de dona...- El 1937 avions feixistes bombardejaran Lleida, amb el Liceu Escolar entre els seus blancs, i hi perdran la vida prop d’una cinquantena d’infants, entre d’altres. Ara toca que una Victorina sobrepassada per aital drama humà decideixi abandonar la ciutat. Un temps més tard, el 1939, s’exiliarà a Mèxic, on acabarà de passar els seus últims 23 anys.
El 2 de novembre, com cada any, Lleida commemorarà el 81è aniversari del bombardeig, la barbàrie més colossal que patiria la capital del Segrià i un dels atacs més cruents de la Guerra Civil Espanyola. Com que la Paeria encara no té clar el format de l’acte d’enguany proposo recordar especialment la figura d’aquesta donassa. Perquè Victorina Vila (1883-1962) no és un producte de Netflix, sinó que, malgrat tot, també feliçment, ella va ser una dona. I l’Escola Nova que va morir sota una bomba li devia part de la seva història.
