Si extrapoléssim la definició d’accent a l’àmbit de la informació, podríem obtenir un resultat similar al següent: “Prominència d’una notícia sobre les notícies adjacents en una seqüència temporal determinada a causa d’una major intensitat, durada o rellevància”. De la mateixa manera que no totes les paraules porten accent, no tot allò que succeeix al nostre voltant esdevé noticiable. I de la mateixa manera que existeixen diferents tipus d’accentuació, no totes les notícies són equiparables. En definitiva, accents oberts i tancats que identifiquen una sèrie de paraules que al seu torn ens serviran per posar l’accent (obert o tancat) a una determinada informació.
I és que la ciutadania clama per conèixer el perquè de tot plegat, i explicar-ho és tasca dels periodistes. Uns periodistes que hem de posar l’accent tancat en la sentència que obliga les escoles catalanes a impartir el 25% de les classes en castellà. I uns mateixos periodistes que hem de posar l’accent obert en el prec d’una societat que majoritàriament s’inclina per conservar un model educatiu que tants bons resultats ens ha donat al llarg del temps.
Que el castellà sigui absent a les escoles és, senzillament, una mentida. De fet, tots els indicadors insisteixen a avisar-nos que l’ús del català retrocedeix a marxes forçades en la majoria de sectors. N’és un exemple que bona part dels periodistes lleidatans que conec tinguin un domini lingüístic superior en castellà que en català. En aquest sentit, que els dos diaris principals de Lleida tinguin el castellà com a llengua vehicular (un intenta caminar cap al bilingüisme amb la matusseria de qui no domina ambdues llengües mentre l’altre usa un maldestre traductor automàtic del castellà al català en comptes de fer-ho a l’inrevés) no hi ajuda.
Diuen que la llengua és el mirall de qualsevol cultura, la qual cosa resulta d’allò més lògica si tenim en compte que la nostra història i, per tant, el nostre pensament es transmet de pares a fills per mitjà de l’única eina de què disposem els humans que ens diferencia dels animals. La nostra és la llengua del Tirant lo Blanc, de Josep Pla i Mercè Rodoreda. De Verdaguer i Guimerà. Idioma d’autors universals i nexe definidor d’un poble que, com la seva llengua, té dos accents a la seva disposició: l’obert i el tancat. Fem-ne ús. Per accentuar. També per informar. I, sobretot, per reafirmar-nos com a fills legítims d’un exitós model educatiu basat en la immersió lingüística.
