És per ella que estic viva

Són dies de compres amunt i avall, planificació de dinars i sopars que posen a prova l’aparell digestiu, amics invisibles, a casa de l’un i de l’altre. Els carrers, ben il·luminats i decorats, són escenaris transitoris del reg de felicitat ensucrada i histriònica que entra a les llars per inundar-ho tot. I enmig d’aquesta voràgine, hi ha persones invisibles de veritat. Faig l’exercici de tancar els ulls i imaginar-me el 25 de desembre sense casa. Els obro i topo de cara amb Carmen Flores, una lleidatana de 45 anys que viu enganxada a la seva filla, K.L., de 22 anys i amb una discapacitat. La Carmen no té feina, no té ingressos i no té una llar per compartir amb la seva microfamília. Només es tenen l’una a l’altra.

La Carmen i K.L. sobreviuen estirant els 600 euros d’orfandat de la més jove, però no poden assumir el lloguer d’una habitació, despeses de llum i aigua, omplir l’estómac i vestir-se, tot alhora. La mare havia treballat al sector de la fruita i en magatzems, però avui les cames no li responen per fer segons quina feina. Les còpies del currículum que reparteix per la ciutat se les empassa la boira. I té por, però no va al metge. No vol medicar-se, ho esquiva per no caure en una depressió. “He de ser forta per mi i per la meva filla”. “És per ella que estic viva”. Flist-flast -obro els ulls per la bufetada.

Enmig del tràfec dels lleidatans que tenen una casa d’on sortir cada matí i on tornar al vespre, també hi ha dones supervivents com elles. No dormen al carrer. Ho van fer un dia a l’estiu, quan l’amiga amb qui vivien les va fer fora de casa. L’endemà van asseure’s a la porta de la Paeria per suplicar ajut. D’allà van anar a parar a l’Hostal Jericó, que atén persones sense llar i en situació d’emergència, i des d’aleshores hi pernocten diàriament. Són dues de les 13 dones que atén aquest servei de la Fundació Jericó, a més de 77 homes. Pels mateixos carrers que trepitgen els lleidatans amb sostre, la Carmen i la seva filla hi deambulen cada dia a partir de les 10 del matí: de l’hostal a la biblioteca, i de la biblioteca a casa d’una amiga a qui paguen mensualment per menjar calent. A la tarda tornen a l’alberg. Així llisquen d’un dia a l’altre.

El seu desig per al 2020? Aconseguir un petit habitatge social. El seu cas neda sobre la taula d’emergència de la ciutat. No hi ha res que somiïn més per al nou any que rebre la notícia que esperen en boca de l’assistent social. “Ho demano a Déu. No vull ni diners, vull un pis”. Li pregunto quin futur albira, tot i dubtar de la decència de la pregunta en aquestes circumstàncies. La resposta em confirma la meva inoportunitat: “El futur el veig negre si no ens concedeixen el pis de protecció. Sobretot per ella, perquè jo no me’n separaré mai, però ¿i el dia que falti jo?” Bum! -avui ja no dormiré malgrat l’escalfor de casa meva.

De la visita que tenia concertada aquest mes amb l’assistent social, la Carmen no n’ha tret llum: en tant que la filla rebutja acudir a una fundació per a persones amb discapacitat, els deneguen, de moment, la possibilitat de continuar tenint plaça a l’alberg. Tenen temps fins a la vigília de Nadal per trobar una habitació. I si no? Bum! La Carmen s’acomiada desitjant-me unes bones festes...

El moviment paneuropeu de ciutats The European End Street Homeless Campaign s’ha fixat l’objectiu de posar fi al sensellarisme el 2020. S’esgota el temps, doncs, per aconseguir un sostre propi per a les prop de 200 persones que a la capital del Segrià no en tenen. Una de cada deu és dona. I per a totes elles també s’haurien d’encendre els llums nadalencs.