El museu que guarda la història de les línies perfectes

LleidaSi heu visitat el poble d’Almacelles, al Segrià, segur que us deveu haver adonat que manté la pràctica totalitat dels seus carrers en una perfecta harmonia rectilínia; segur que els primers escaires i cartabons n’estarien molt orgullosos, de la configuració urbanística de la localitat limítrofa entre Catalunya i l’Aragó. De fet, la retícula ortogonal va arribar a Almacelles abans que Ildefons Cerdà planifiqués el mil cops venerat Eixample barceloní i que el baró Haussmann imaginés les perpendiculars i espaioses avingudes que, encara avui, deixen córrer la llum amb una certa disbauxa per la bella ciutat de París.

Partint de la base d’aquest plantejament urbanístic singular, sense cap rèplica a les contrades lleidatanes i mereixedor l’any 2009 del reconeixement per l’administració com a Bé Cultural d’Interès Nacional, el consistori almacellenc va inaugurar l’any 2013 el Museu d’Arquitectura i Urbanisme Josep Mas Dordal, i el va situar al llavors acabat de reformar edifici d’època i estil noucentista que havia ocupat durant molts anys l’antic Col·legi Pitàgores, una d’aquestes curioses casualitats de les ciències exactes. El nom propi que acompanya la nomenclatura del MAU és en honor del gran mestre d’obres barceloní que va dissenyar edificis tan emblemàtics de la capital catalana com el temple del Palau Moja, dedicat a la Mare de Déu de la Mercè, i a qui Melcior de Guàrdia, previ pagament de les terres que formarien el municipi d’Almacelles al rei Carles III, va encomanar la realització dels plànols de la nova vila l’any 1773.

Ho explica la directora del MAU, Montse Gené: “No és un museu que parteixi d’un gran fons documental, sinó que ens hem centrat en un discurs, el de la història de l’urbanisme i, en concret, de l’urbanisme basat en la retícula ortogonal; els plànols i les peces exposades acompanyen el discurs. En aquest sentit, no som com aquells museus que tenen un gran fons d’obres i necessiten exposar-lo; en el nostre cas la col·lecció acompanya el discurs i li dona un context, no a l’inrevés”. Així, el MAU Josep Mas Dordal proposa un viatge a través de la història de la humanitat posant el focus en la manera com planificaven les diferents cultures la distribució que feien de les seves ciutats.

El recorregut comença il·lustrant el visitant en les configuracions més antigues de les ciutats a les èpoques mesopotàmiques i egípcies; continua fent veure al visitant les reminiscències urbanístiques que encara conservem de l’origen de la ciutat com a tal; avança per l’època grega i romana, en què ja s’estableix el model d’una plaça central, àgora o fòrum, i els carrers perifèrics que l’acompanyen; es mostra també el període andalusí, en què el desordre i els carrers sinuosos guanyen terreny a la recta; el Barroc i el Renaixement, en què es veuen plànols d’una simetria perfecta on els diversos artistes plasmen la seva idea de ciutat perfecta, integrant-hi a cada plànol fortificacions; segueix l’època neoclàssica, la de les ciutats hispanoamericanes, places immenses i quadrícules gegants, i la ciutat industrial, on a corre-cuita s’intenten encabir les famílies d’obrers a la perifèria, fins a arribar a la que es pressuposa la penúltima parada de la història que explica el museu: l’època actual.

Cal destacar també l’espai reservat per narrar la història urbanística d’Almacelles, on a banda del primer padró municipal i dels documents que atorguen el beneplàcit reial a la construcció de la vila hi ha una preciosa maqueta dels primers habitatges que s’hi van construir i que recorden, a manera de premonició, les cases adossades tant en boga en les configuracions urbanístiques de les ciutats d’avui.

Exposicions temporals

La sala que ocupa l’exposició permanent té un espai recollit però diàfan, i això fa que els tècnics culturals que hi treballen, la Míriam i l’Albert, puguin atendre els visitants gairebé de forma personalitzada. “De vegades hi ha visitants que demanen conèixer algun període en concret, o que tenen poc temps, i els tècnics poden atendre les seves preguntes sense un guió previ o un recorregut establert, ens adaptem al que el visitant ens demani”, ens explica la Míriam. La directora és conscient que la localitat d’Almacelles no és una destinació turística gaire sol·licitada, però el reclam que suposa ser un museu únic en la seva temàtica desperta la curiositat d’oriünds i estranys. La mitjana de visites anuals al museu s’acosta a les 3.500 persones. “És un públic molt divers, majoritàriament provinent de Catalunya i l’Aragó. La veritat és que hi venen moltes entitats i associacions culturals, però potser la nostra assignatura pendent serien les visites escolars”, reconeix la directora, que sentencia: “El millor dels museus no és la col·lecció que presenten, sinó el públic que la visita, i nosaltres n’estem molt contents”.

A banda del discurs sobre l’urbanisme, el MAU Josep Mas Dordal també acull exposicions temporals durant l’any en una les dues sales que ocupen el segon pis de l’edifici. En aquests moments s’hi presenta una part de l’obra pictòrica de l’artista surrealista Manuel Molí, nascut a la Portella però criat a Terrassa, que omple l’espai dels colors intensos d’éssers fabulosos. L’altra sala està reservada per fer-hi conferències, tallers i, amb cita prèvia, fins i tot cerimònies de casament, un altre dels seus atractius.

Així, Almacelles ha sabut identificar el tret diferencial de la seva història i partint d’aquest ha erigit la joia cultural de la seva corona, el museu, que sent únic en el seu plantejament s’adreça al conjunt de la ciutadania per fer-la conscient de la influència que el disseny de l’urbanisme ha tingut, i encara avui manté, en la línia de la vida.

L’arquitectura de l’“urbanisme”

La closca que acull el Museu d’Arquitectura i Urbanisme Josep Mas Dordal també té la seva pròpia història, d’arquitectura concretament. L’edifici va ser projectat per l’arquitecte Joan Bergós l’any 1919, englobat en el projecte de construccions en l’àmbit educatiu promogut per la Mancomunitat de Catalunya de Puig i Cadafalch, atenent la petició que va fer al Liceu Escolar l’associació de pares i mares La Cultural. D’estil noucentista, va acollir fins a mitjans dels vuitanta el Col·legi Pitàgores. Per adequar-se al creixent increment de quitxalla a Almacelles, es van projectar dues ampliacions de l’edifici, realitzades per Ignasi de Vilallonga i Mariano Gomà, pare de l’actual president de Societat Civil Catalana, que per il·lustrar la seva idea d’ampliació de l’edifici va dissenyar un plànol que es podria qualificar d’artístic atesa la distribució escollida per dibuixar les línies i els llampants colors utilitzats per pintar-lo. El plànol es pot veure a la sala del MAU dedicada a Almacelles.