El meu naixement no ha estat fruit de l’alegria. De fet, soc un esguerro que hom rebutja. I no he estat l’única a néixer en aquestes condicions; elles, amb major o menor celeritat, patiran el mateix infortuni. Totes, absolutament totes, davallarem al llarg d'aquest penya-segat. Tan de bo no hagués nascut així, tan de bo hagués nascut com tu... A mi no em queda cap altre remei que caure, però a tu no, i si ho fas torna’t a aixecar; per a això hi són, les cames.
El cos humà en bona part és aigua, i jo, encara més. La meva fràgil constitució no pot suportar les escomeses de la vida. En el teu cas, però, on rau el problema? Observes l’abisme que s'obre als teus peus i medites si t’hi has de deixar anar o no. Pren una decisió. Tria el teu destí. Tu ets cos i jo, ànima. Tu em necessites i jo et faig falta... Realment creus que tot plegat acaba aquí?
Em precipito amb estudiada precipitació i absolutament res ni ningú no ho pot evitar. Veig com les meves companyes de viatge s’estimben contra el terra; algunes, fins i tot, ni tan sols hi arriben. Soc un pessigolleig molest, una criatura que apareix i desapareix en l’anonimat. Jo he corregut més que la resta i, gràcies a això, he pogut escapar de les teves demolidores mans. Sé que el meu recorregut és curt, fugaç, però el vull veure i viure tot; si us plau, no em prenguis el que és meu, allò que em pertoca.
He nascut d’una desgràcia, d’un fet no volgut. Soc la filla bastarda que hom amaga dissimuladament. A nosaltres ningú no ens fotografia, però som menys instantànies que qualsevol instantània; jo ja no hi seré, però recordaràs el moment del meu naixement. He brollat de la teva retina i a la teva retina romandré encara durant molt temps.
Això s’acaba. No he tingut temps de res ni per res. Ara sí, em desprenc de la pell sobre la qual he lliscat uns pocs segons. He arribat al final del camí. Aixeco el vol i intento agafar aire. Un cementiri de llàgrimes m’espera al final del camí. Qui em trobarà a faltar quan no hi sigui? Soc una més, ja ho sé, però soc jo, i això és important, almenys per a mi. Estic convençuda que si pogués plorar no ho faria, almenys de tristesa. Perquè que tu ploris ara, d’aquí a cent anys no importarà a ningú. Tanmateix, de la meva existència tothom —a banda de tu— se n’haurà oblidat en deu segons, i és que darrere meu en ve una altra exactament igual que jo. Ara bé, siguin deu segons o cent anys, no et posis trist, no ploris per allò que has perdut, perquè en el fons res no s’acaba sense un començament. Com a mínim, espero ser el punt de partida d’alguna cosa millor.
