Si José María Aznar llegia en català en la intimitat, jo soc dels que fan quelcom similar però en relació amb un gènere concret, la poesia. És a dir, de la mateixa manera que el lletraferit expresident en qüestió, menteixo com un bergant qualsevol.
Sincerament, llegeixo molt, tant per devoció com per professió, encara que habitualment són novel·les, biografies, fins i tot assajos, però gairebé mai poemes. Tanmateix, reflexionant-hi una mica, prenc consciència de la importància que ha adquirit la poesia al llarg de la meva ja llarga vida (encara que se m’estigui fent d’allò més curta).
M’explico: els punts i seguit i, també, alguns punts i a part que s’han convertit, alhora, en punts d’inflexió vitals han anat acompanyats de versos, rimes i estrofes amb síl·labes determinades i determinants. D’exemples, tants com en vulgueu! Quan vaig néixer, el meu padrí em va escriure uns versos. A les acaballes de la meva primera (i última) comunió, per a orgull d’una família exageradament emocionada en contrast amb el valor merament material que servidor atorgava a la citada celebració, vaig recitar un poema damunt de la cadira. Els meus habituals atacs de vertigen no van facilitar-me la feina... També vaig concórrer a un certamen escolar de Sant Jordi amb una creació poètica pròpia. Versava sobre la mort, temàtica molt adient per a un xaval hipocondríac de 12 anys, oi? Per lligar, passava les nits estivals a la platja tocant la guitarra i cantant rimes impossibles amb l’objectiu que la música i la poesia servissin de contrapunt positiu a un cos esquifit i una cara difícil de mirar. I sempre que ha mort algú estimat, a aquest traspàs l’ha acompanyat un recordatori en forma de versos escrits per mi.
Havent nascut a Ponent, terra de Màrius Torres, Guillem Viladot, Josep Vallverdú, Rosa Fabregat, Jordi Pàmias, Joan Margarit, Carles Hac Mor, Pere Rovira, Maria-Mercè Marçal, Jordi Jové, Carles M. Sanuy, Dolors Miquel, Pere Pena, Meritxell Cucurella-Jorba, Àngels Marzo, Gabriel Pena, Amat Baró i tants altres mestres de la rima, m’adono que tal vegada no he llegit massa poemes, possiblement no he escoltat gaires recitals, ni segons com m’he prodigat excessivament en aquest àmbit literari, però no tinc cap mena de dubte que la poesia ha marcat, de vegades per a bé i de vegades per a mal, el ritme de la meva vida, una vida a la meva mida. Llarga vida a la poesia!
