VANESA NÚÑEZ: “Em molesta que ens comparin amb el futbol masculí”

A Galícia se sol cridar les nenes petites amb el mot pixurrinha. I és la manera com els pares i els padrins de la Vanesa Núñez, tots gallecs, la cridaven quan començava a jugar a futbol de petita. I així s’ha quedat fins ara, als 29 anys. La Pixu. És davantera i capitana de l’AEM Lleida, on juga des que tenia 12 anys.

¿No et feia respecte jugar amb dones que et doblaven l’edat?

No hi havia altra opció. Després de passar pels infantils, si volia seguir a l’AEM havia de fer el salt al sènior o canviar de club. No hi havia equips per a nenes!

Era una altra època.

L’AEM era deficitari i l’equip femení va estar a punt de desaparèixer.

Com era el futbol femení de fa 15 anys?

Era d’aficionades, sortíem al camp només a divertir-nos. Però amb els anys ens ho hem pres molt més professionalment.

Què ha fet canviar aquesta mentalitat?

Ara pugen moltes nenes amb ganes de jugar i tenim vuit equips a l’AEM. Això diu molt d’un club que ha treballat aquest objectiu. La societat ha fet un gran salt en això. És cert que la publicitat, els mitjans de comunicació, el Barça i l’Alexia Putellas hi han ajudat també.

Però què ha fet canviar la societat?

Sembla que ve de casa. Que els pares siguin els primers a animar les filles a jugar ens ha permès obtenir el que tenim ara.

Hi ha feina per fer en altres esports...

I tant. Per exemple, a Lleida tenim un gran equip de rugbi (l’Inef Lleida) i no en parla ningú. Al cap i a la fi, l’efervescència del futbol femení als mitjans de comunicació no deixa de ser producte d’un interès econòmic. A les televisions els mou vendre, i ara el futbol femení ven.

Què és el que més et molesta?

Que ens comparin amb el futbol masculí. No hi ha res que toleri menys. D’acord que tot és futbol, però no hi ha comparació, ni tenim les mateixes condicions ni juguem igual. Les comparacions són injustes.

Però el futbol femení és cada cop més exigent.

I tampoc és just.

Com?

Ens demanen massa, sense compensacions. Ens entrenem quatre dies a la setmana, de vegades amb sessions de tres hores. Els caps de setmana estan ocupats i hem de renunciar a la vida social pel futbol. Ja no podem entregar-nos més. I alhora hem de continuar estudiant i treballant. Les condicions que ens ofereixen fan injusta una exigència tan alta. Haurien de compensar econòmicament, no només a Primera.

Ja portes vuit gols a la categoria. ¿Ser pitxitxi és un repte?

El meu objectiu és que l’equip quedi com més amunt millor.

Això sona tòpic. ¿De debò no et fa il·lusió ser la més golejadora?

M’agrada fer gols, i fins i tot em molesta quan duc massa partits sense marcar. Però no és una exigència a títol individual.

Fa unes jornades vas demanar a l’àrbitre l’anul·lació d’un gol teu inexistent quan ella ja l’havia concedit. Ara estaries més amunt en el rànquing de golejadores si no ho haguessis fet...

No crec que ara depengui d’aquest gol.

Què et va moure a demanar l’anul·lació?

No va ser instantani. Vaig veure que tots els del meu voltant, tant les companyes com l’equip tècnic i fins i tot els amics des de les grades, tenien clar que no era gol. Era massa evident.

Vau acabar guanyant el partit i vas rebre molts elogis per aquell gest. ¿Però hauria passat el mateix si haguéssiu perdut?

Per part meva, sí. Però estic segura que algunes opinions haurien estat diferents amb una derrota. Però jo no vull guanyar amb trampes.

¿És una utopia aspirar a ascendir a la categoria d’honor?

Esportivament, és una opció. Estem competint de tu a tu amb rivals molt forts i estem preparades per fer el salt. No en tinc cap dubte. Però és una utopia quan pensem tant en el pressupost del club com en les ajudes.

En parleu amb la directiva?

No, perquè el nostre objectiu principal és mantenir la categoria. Si acabem entre les cinc primeres, serà un èxit. Ja en parlarem si al final passa alguna cosa.

Estàs entrant en la teva maduresa esportiva. ¿No et planteges que el salt al món professional és un “ara o mai”?

L’estiu passat vaig rebre ofertes d’equips de categories superiors, però tornem al que he dit abans: estic lligada a la meva feina. Treballo del que sempre he volgut, però he de ser a Catalunya per fer-ho. No puc fer el salt.

O sigui, que no t’hi veurem...

Esclar que em fa il·lusió debutar a Primera Divisió, però és inviable. Estic a punt de fer 30 anys, algun dia vull ser mare i no m’agrada la idea de marxar lluny de casa. Se m’acumulen massa coses i el futbol està entrant en un pla secundari de la meva vida.

¿Les noves generacions tenen més oportunitats?

Als Estats Units, Islàndia o França hi ha moltes sortides i ofertes per jugar.

I aquí?

Tot i que estem endarrerits, hi ha algunes beques, a més de La Masia del Barça i clubs com el Bilbao i l’Atlètic de Madrid, que treballen molt la secció femenina. El futbol d’ara i el que em va tocar viure a mi de petita són mons molt diferents.

Quan va començar a agradar-li el futbol a la Pixu?

De ben petita, a Alcoletge. Sortia a jugar amb els nens del poble sempre que podia. I va ser un fet innat, perquè ningú de la meva família hi jugava. Després tots, sobretot la meva mare, em van donar suport des del primer moment.

¿I quin consell li donaries a una nena que comença ara?

Que no corri. Que faci les coses que li toquin per l’edat, que la vida va de pressa i tot arribarà, si ha d’arribar.