La companyia discogràfica italiana Retro s’ha decidit a reeditar les primeres gravacions de Domenico Modugno, aquelles en què sona com un pastor sicilià o un carreter napolità; les que no estan maquillades per les produccions que la indústria va imposar-li per exposar-lo al mercat. Una pena. Perquè en la veu i la guitarra de Modugno assistim al moment sagrat en què un goig exagerat va causar el desdoblament de la consciència per, meravellada, poder-se explicar i celebrar. La cultura va nàixer per això: subratllar els moviments de l’ànima humana per deixar-ne un testimoni que sigui pràctic i bell al mateix temps. Pràctic com un mapa que ens situï en extraviar-nos i bell com una melodia que ens fa xiular tant en la incertesa com en la certesa. L’esquema de la creació artística no deu ser gaire diferent del que usà Déu quan se li enxautà de crear el món. L’artista, doncs, imita Déu, i l’espectador, el místic o el devot que s’hi humilia. Diríem que és com un meditador.
I ja que han sortit els meditadors, això és precisament el que molts d’ells no entenen, que l’anul·lació del patiment no consisteix tan sols en una pràctica espiritual, sinó a contrapuntar-la d’una pràctica terrenal, sensorial -dual en dirien ells-. Ho deia Baudelaire parlant del plor i el riure: els atributs del càstig humà hauran de ser les eines per al salvament. Joan Maragall no diu res de diferent en el seu meravellós Càntic espiritual. Però, ai las!, els espiritualistes del s. XXI occidental no coneixen Baudelaire, Maragall ni Modugno. I posant-se a practicar uns exercicis exòtics obliden el patrimoni mediterrani que els configura l’ànima per salvar-los-la -com si fossin excloents!
En aquest sentit han fet el mateix que la indústria. Quan aquesta obligà Modugno a estandarditzar les seues cançons, avisava que sistemàticament xuclaria l’ànima de l’art per conquerir i sotmetre la ment humana. En aquest sentit, els anys 60 van suposar el cant del cigne per a la cultura popular. I ja que estem amb Modugno, amb Modugno ho exemplificaré: ell va encimbellar la cançó popular a les alçades més vertiginoses, síntesi perfecta dels grans músics que devien animar places, palaus i tavernes de l’Europa assolellada, i ell en suposà la fi. Després d’ell ningú més obrirà en canal el misteri amb la seua veu. I heus-nos ací avui. Conservant el llegat de joglaria en les catacumbes al marge de l’imperi de la virtualitat. Tanmateix, esdevindran galeries. Temps al temps... Cantare, oh, oh, oh!
