VIATGES
Microsites  /  Vintage 01/12/2019

Uzbekistan, un viatge fàcil per la Ruta de la Seda

Quan agafes el tren entre Bukhara i Samarcanda reconeixes uns sons familiars quan la megafonia avisa de la pròxima estació. Sí, un tren Talgo

Toni Padilla
5 min
Un viatge fàcil per la ruta de la Seda Uzbekistan

Quan agafes el tren entre Bukhara i Samarcanda reconeixes uns sons familiars quan la megafonia avisa de la pròxima estació. Sí, un tren Talgo. Ara farà vuit anys el govern de l’Uzbekistan va comprar dos trens espanyols per millorar les seves comunicacions. Ara ja són més de 10 els trens que arriben als 250 km per hora, cosa que facilita el transport per un dels països més bonics de l’Àsia, l’Uzbekistan. La Ruta de la Seda ha passat de fer-se amb camells a fer-se amb trens d’última generació. Rutes mil·lenàries que abans servien per mantenir viu el comerç entre continents, i ara transporten els turistes que de mica en mica arriben a un país ple de tresors. L’Uzbekistan en va rebre en l’últim any més de sis milions, però més del 75% encara són de països veïns. De mica en mica, cada cop hi arriben més europeus, la major part sèniors que hi van en viatges organitzats que permeten veure, en una setmana, algunes de les ciutats més boniques de l’Àsia. És fàcil moure-s’hi també per lliure, tant per a la gent gran, per als quals és una destinació còmoda, com per als joves motxillers. És un país molt econòmic, on s’hi pot menjar bé per menys de 10 euros, amb hotels cada cop més preparats i amb un únic maldecap: no hi ha vol directe. A més, no cal demanar visat per entrar-hi a través dels seus dos aeroports internacionals, Taixkent i Samarcanda. I malgrat que bona part de la població no parla anglès, cada cop més guies atenen els grups en anglès o castellà. La Ruta de la Seda torna a estar oberta.

Khiva

És un viatge en el temps. A diferència d’altres ciutats, conserva tot el seu centre intacte, ja que els russos no hi van entrar fins al 1873, respectant la independència del Kanat de Khiva fins al 1924. A les portes del desert, és una ciutat plena de racons preciosos, amb una tradició culinària pròpia i edificis tan bonics com el minaret de Kalta Minor, de color turquesa. La seva construcció va començar el 1851 i diuen que la idea era que fos l’edifici més alt del món, però el 1855 les obres es van aturar. I així ha quedat. El minaret el trobes un cop es travessa la porta de Hazarasp, que dona accés a la ciutadella interior, plena de mesquites. Cada una diferent, cada una amb personalitat, com la mesquita de Pahlivan Ata, amb la tomba del patró local Pehlivan Ahmed Zemchi, la mesquita dels divendres, amb més de 200 columnes de fusta, cada una diferent de les altres, o la madrassa de Medemin Khan. Quan el sol es pon, res millor que veure com van canviant les llums des d’una terrassa, amb un te ben calent a les mans, ja que quan arriba la nit, arriba el fred. Coses del desert. De fet, la major part de viatges organitzats fan una excursió als diferents castells que protegien les rutes entre dunes. Des dels murs de la fortalesa d’Ayaz-Kala, a dues hores de Khiva, la vista impressiona.

Uzbekistan, un viatge fàcil per la ruta de la Seda

Samarcanda

Tancada darrere el taló d'acer soviètic, Samarcanda ha estimulat la imaginació de milers de viatgers que no podien arribar-hi. Ara ja es pot fer sense patir gaire, i val la pena. La ciutat és plena de tresors malgrat que Genguis Khan la va deixar feta miques. Samarcanda, tan antiga que desenes d’imperis diferents hi han deixat el seu llegat, va renéixer gràcies a Tamerlà a partir del 1370. El cor de la ciutat és la preciosa plaça del Registan. Cal pagar per entrar a la plaça però val la pena, tot i que les millors vistes són des de fora. La ciutat queda rodejada per tres madrasses, les d’Ulugh Beg, Tilla-Kari i Sher-Dor. A Tilla-Kari, cal entrar a la mesquita, al pati interior. De les més boniques del país. A uns 10 minuts caminant, al mausoleu de Gur Emir s’hi pot veure la tomba de Tamerlà, reivindicat avui en dia com el gran heroi local pel govern uzbek. L’edifici és preciós, però millor anar-hi a la tarda, quan la llum és més bonica. Samarcanda té tantes joies que costa destacar-ne algunes, però també són imprescindibles la mesquita de Bibi Khanum o el cementiri de Shah-i-Zinda, on s’apleguen alguns dels mausoleus més bonics, l’un darrere de l’altre. I, per descomptat, l’Observatori d’Ulugh Beg, el monarca local que va destacar com a astrònom.

Bukhara

Bukhara

Al bell mig de la ruta de la seda, Bukhara era una ciutat on molts viatgers es quedaven a viure. Cada vespre centenars de veïns encara es reuneixen al voltant del llac artificial de Lyab-i Khauz, on abans bevien els camells de les caravanes. A Bukhara s’hi parla la llengua tadjik, i amb ella hi ha espectacles de titelles. A la plaça de Lyab-i Khauz encara hi ha un taller de titelles no gaire lluny de l’estàtua del savi Nasreddín, muntat del revés dalt del seu ase i agafant-li la cua, tal com és representat tradicionalment. I amagada en un carreró al costat, la sinagoga de la comunitat jueva. Van arribar a ser més de 100.000, però ara queden tot just uns 150 jueus. La seva sinagoga sempre és oberta, excepte els dijous. Algunes de les joies arquitectòniques de la ciutat són el minaret de Kalyan, del segle XIII, i el complex de Po-i-Kalyan. Just al davant de la plaça, la vista del capvespre des de les terrasses als pisos superiors dels restaurants és molt bonica. El cor polític de Bukhara quan va ser un estat independent és la ciutadella d’Arq, amb els seus murs mil·lenaris. Just davant hi ha la preciosa mesquita de Bolo-Hauz, amb una porxada de fusta que fa segles que captiva els viatgers.

Taixkent

Taixkent

La capital del país queda arraconada al mapa, però gràcies al tren pots arribar a Samarcanda en menys de dues horetes. Malgrat que el govern està enderrocant tot el barri antic per aixecar-hi noves avingudes i museus, Taixkent és una ciutat moderna amb molts atractius per al turista. Per exemple, cal anar als seus mercats, on es pot veure la curiosa tradició uzbeka de vendre el pa sobre cotxets per a nadons. Molta gent fa el pa a casa i el porta així, sobre rodes, als mercats. El basar de Chorsu és el més famós, amb un edifici soviètic curiós on es pot comprar carn, formatge i fruits secs. A Taixkent et pots moure fàcilment amb el seu metro, el primer construït a l’Àsia central, amb estacions tan boniques com la de Kosmonavtlar, dedicada, com indica el seu nom, als cosmonautes soviètics. La plaça de la Independència i el carrer Puixkin són la part cèntrica i moderna, amb la seva estàtua a Tamerlà presidint-ho tot. És impossible no veure el famós Hotel Uzbekistan, un edifici mastodòntic purament soviètic que fa les delícies dels amants de l’arquitectura. El millor museu és el d’arts aplicades, un petit viatge per les tradicions artístiques locals en un barri tranquil ple de cafès. I si t’arribes a la madrassa de Hast Imam, pots veure l’Alcorà més antic del món.

stats