El perill de l'ajust pressupostari
No descobreixo res si dic que s'està en un moment econòmicament molt complicat, i el pitjor de tot és que les perspectives no ajuden a ser optimistes, sinó tot el contrari. No és un problema aïllat del nostre país, Catalunya, sinó de la mateixa economia de la unió monetària europea i de l'espanyola.
Fa pocs dies que l'FMI ha publicat les previsions de creixement de l'economia mundial. Pel que fa a la de la zona euro, l'FMI preveu un creixement negatiu del PIB del 0,5% el 2012, i només un creixement positiu del 0,8% el 2013. Ara bé, una de les economies que en surt més mal parada és l'espanyola. Per al 2012 l'FMI preveu un creixement negatiu del PIB espanyol de l'ordre de l'1,7%, i del 0,3% per al 2013. Per tant, segons aquestes previsions s'entrarà en una forta recessió econòmica. L'FMI també diu que aquesta situació comportarà que Espanya no pugui assolir els objectius de dèficit del pacte d'estabilitat establerts per la Comissió Europea. Així doncs, preveu un dèficit del 6,8% del PIB el 2012, en lloc del 4,4% fixat pel pacte, i del 6,3% el 2013, en lloc del 3%. Aquestes previsions coincideixen amb les del Banc d'Espanya, si bé aquesta institució estima una situació econòmica més benigna a curt termini.
Davant d'aquestes previsions, el govern central espanyol hauria de demanar a Brussel·les un allargament del període d'ajustament per arribar a un dèficit del 3% del PIB el 2014 en lloc del 2013. En canvi, sembla que el govern central estigui disposat a assolir els objectius de dèficit del pacte d'estabilitat costi el que costi. El fort ajust pressupostari que l'assoliment d'aquests objectius pot implicar encara acabarà d'agreujar la situació econòmica. De fet és com un cercle viciós: la recessió econòmica incrementa el dèficit, i les polítiques d'ajust pressupostari per reduir-lo agreugen la recessió econòmica i creen més dèficit.
A més a més de la política d'ajust pressupostari, és molt urgent fer polítiques que generin creixement a curt termini. La solvència econòmica d'un país s'ha d'aconseguir no només equilibrant el pressupost, sinó també amb el creixement. De fet, el creixement és l'única cosa que pot contribuir a tenir recursos per pagar els nivells d'endeutament assolits i també per generar confiança en uns mercats que veurien viable el pagament del deute.
En el cas espanyol, el creixement econòmic s'ha d'assolir millorant la competitivitat de la nostra economia. En una situació com l'actual, en la qual no es pot ser més competitiu devaluant la moneda, aquest objectiu s'ha d'aconseguir abordant de manera immediata i correcta reformes com la del mercat laboral i la del sistema financer. S'ha de ser més competitiu abaratint els costos dels productes.
Ara bé, a més del perill de desincentivar el creixement, la concepció centralista i recentralitzadora que té l'actual govern de l'Estat pot provocar que un fort ajust pressupostari vagi molt en detriment dels governs subcentrals. De fet, ja ho està demostrant quan culpa les autonomies de la desviació del dèficit que hi ha hagut el 2011. Si es relaxessin els objectius del dèficit també es donaria una mica d'oxigen als governs subcentrals.
Cal preguntar-se si els nivells de dèficit imposats a les autonomies s'han establert tenint en compte el volum de despesa que gestionen i la naturalesa d'aquesta despesa. Actualment, les comunitats autònomes gestionen el 36% de la despesa total del sector públic espanyol. En canvi, si es deixa de banda l'administració de la Seguretat Social, el govern central només gestiona el 21% de la despesa pública.
Un altre factor a tenir en compte és que el nucli principal de la despesa autonòmica està constituït per serveis dirigits a les persones (sanitat, educació, serveis socials, etc.). Si s'obliga les comunitats autònomes a fer un ajust pressupostari molt fort, això repercutirà inevitablement en aquests serveis, que són l'essència de l'estat del benestar. Per tant, els ciutadans, i en especial les classes més populars, seran els que en patiran les conseqüències. Ara bé, pel tractament que atorga a les autonomies i pels límits imposats als seus nivells de dèficit, el govern central sembla oblidar-se dels factors esmentats.
Els aspectes comentats afecten totes les comunitats autònomes, però si analitzem la situació des del punt de vista dels interessos de Catalunya, l'ajust pressupostari no només debilita la posició econòmica de la Generalitat, sinó també la seva posició negociadora davant del govern central. En primer lloc es veurà abocada a ajornar el plantejament del pacte fiscal al govern central, ja que li dirà que ara no toca per la situació econòmica. En segon lloc, augmentarà la seva dependència del govern central, ja que per poder salvar la situació financera de la Generalitat haurà d'anar reiteradament a trucar a la porta de Madrid a canvi, potser, d'altres compensacions polítiques que els ciutadans catalans no acabaran d'entendre si les analitzen des d'una perspectiva de país.
Aquests són els perills d'una política pressupostària d'ajust molt forta com la que sembla que vol portar a terme el govern de l'Estat. Per tant, seria prudent demanar a la Comissió Europea que relaxés lleugerament els objectius del dèficit. El mateix Oliver Blanchard, economista en cap de l'FMI, va afirmar que la reducció del dèficit és una marató i no un esprint.
