Publicitat
Publicitat

LA CRISI DEL SECTOR DEL TOTXO

José Manuel Naredo:

"L'habitatge no és un bé d'inversió"

Economista Especialista i crític del model immobiliari espanyol, denuncia que som un país de propietaris i això ens fa més sensibles a la conjuntura econòmica. Creu que hi ha polítics amb massa interessos en el sector de la construcció

Per què la bombolla immobiliària espanyola ha estat més greu que la d'altres països?

A Espanya tenim un model immobiliari sui generi s que ha propiciat aquesta bombolla. Altres països tenen un marc institucional diferent. És el cas d'Alemanya, on més de la meitat de l'estoc està en lloguer, amb entitats especialitzades que s'ocupen d'aquest tema. Aquest sistema funciona al marge dels avatars de la conjuntura econòmica, movent-se per la demografia i la renda disponible. Aquí predomina l'habitatge en propietat.

Des de quan som tan propensos a ser propietaris? Va amb la nostra manera de ser?

Des dels anys 50, amb José Luis Arrese, el primer ministre d'Habitatge durant el franquisme, es van anar traçant les pautes per fer un país de propietaris. Als 50 l'habitatge de lloguer encara era majoritari a Espanya. A Madrid, Barcelona, València o Bilbao, el 90% dels pisos eren de lloguer. Mig segle després d'Arrese i un quart de segle després de la mort de Franco aquest model està perfectament consolidat.

Al franquisme també va néixer la corrupció urbanística?

Durant el franquisme els poders es van apropiar dels plans urbanístics per treure'n profit. Es va crear la figura dels agents urbanitzadors, que feien de les seves i feien i desfeien en els plans urbanístics. Això va afavorir la proliferació d'operacions i megaprojectes beneïts i potenciats pel poder. El que ha fet la democràcia, lamentablement, és naturalitzar la cultura del pelotazo i, amb les pujades de preus, estendre el virus de l'especulació a la ciutadania.

Quin mal han fet les requalificacions de sòl?

Amb la transició s'han reacomodat les oligarquies de l'època de Franco i s'ha constituït una megaoligarquia que ha tret profit de les pràctiques d'afegir diversos zeros al valor dels terrenys pel mer fet de tenir la bareta màgica de les requalificacions de sòl. Estem parlant de volums de terreny impressionants dins de pobles i ciutats, que s'han negociat a la rebotiga, al marge de la ciutadania i els plans urbanístics.

Quin ha estat el paper dels bancs?

La tercera pota que ha inflat la bombolla ha estat un finançament abundant i barat, des de l'entrada d'Espanya a l'euro. A l'anterior bombolla, que es va punxar amb les festes de l'any 1992, es va optar per devaluar la pesseta en un 40% i ens vam estrènyer el cinturó. Si no haguéssim estat a l'euro, a l'inici del 2000 aquesta nova bombolla hauria punxat i no hauria crescut tant.

En té per gaire el sector immobiliari, per sortir de la crisi?

Per una banda hi ha el tema conjuntural, que va per llarg. Probablement trigarem cinc anys a absorbir l'estoc actual d'habitatges. A tot això se suma una demografia a la baixa, ja que els graons d'edat que demanden habitatge s'han reduït, influïts per les elevades taxes d'atur. S'hauria de fer un replantejament i un diagnòstic encertat, cosa que encara no s'ha començat. I això que el totxo és el principal responsable de la crisi en aquest país i el sector que, amb diferència, més atur ha generat. Els polítics s'han posat a fugir d'estudi quan tenen al davant un problema que és peremptori i també difícil de resoldre, especialment pels interessos que hi ha pel mig, amb uns polítics conxorxats amb els oligarques del totxo.

Per què no ens hem rebel·lat davant d'aquesta situació?

En part perquè mentre es va produir l'auge immobiliari teníem la impressió que tothom se'n beneficiava. Pujaven i pujaven els preus i en trèiem plusvàlues que ara, en molts casos, s'han transformat en pèrdues. Ara sí que és un bon moment per saber qui són els que han de pagar els plats trencats de l'aquelarre immobiliari. És un dels motius pels quals hem escrit el llibre El model immobiliari espanyol : per veure si la ciutadania pren consciència de quins són els problemes i per què s'han produït.

Amb les caigudes de preus, sembla que torna la demanda dels inversors estrangers...

Els preus dels habitatges a molts llocs del litoral han caigut un 50% i la inversió estrangera pot tornar. Això també es pot regular. Hi ha països com Suïssa on només pots comprar un pis si en tens la nacionalitat o hi portes vivint molts anys. Si no fos així, Alemanya l'hauria colonitzat com a país de segona residència per a les vacances d'hivern per gaudir dels Alps. En el cas espanyol, el fet que els de fora comprin habitatges pot servir per reduir l'estoc acumulat, però no hem de passar per alt l'impacte de destrucció del paisatge que suposa.

Quin paper han jugat en la bombolla els ajuntaments?

El gran problema immobiliari espanyol és que s'han traspassat les competències d'urbanisme als governs autonòmics i locals, sense mantenir certes prerrogatives ni tan sols de coordinació. L'altre tema és que el finançament dels ajuntaments i de les comunitats autònomes és nefast. El finançament d'aquests governs va quedar vinculat a la pròpia bombolla i ara fa que estiguin amb l'aigua al coll. Això s'hauria de modificar, també exigint contrapartides i mirant detingudament on va a parar la despesa dels ajuntaments.

Quines recomanacions faria als legisladors?

S'ha de promoure l'habitatge com a bé d'ús i no com a inversió, i també s'ha de potenciar l'habitatge de lloguer versus el de propietat, l'habitatge social enfront del lliure. També s'ha de potenciar el fet que els ajuntaments es puguin finançar al marge de les plusvàlues que puguin treure de la requalificació de terrenys. També la fiscalitat hauria de canviar i mirar de potenciar el lloguer enfront de les deduccions per compra d'habitatge. A més, s'ha de canviar la manera de tancar les operacions. Res de consensos entre bastidors, sense la participació ciutadana. És necessària molta més transparència i també més debat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT