Publicitat
Publicitat

Zeyneb Farhat:

"Ningú pot apropiar-se de la revolució tunisiana"

Censura "Gràcies a la censura hem desenvolupat i creat nous mecanismes de llibertat de pensament" Cultura "Ha de ser absolutament independent del poder polític" Nous líders polítics "No m'agrada gens que diguin que aquesta és la seva revolució"

Zeyneb Farhat (Tunis, 1957), periodista i directora d'El Teatro, ni té pèls a la llengua ni li importen gaire les convencions socials. Arriba a l'entrevista i treu de seguida el seu paquet de Gauloises. Les primeres preguntes són a la terrassa -així pot fumar- de l'Institut Europeu de la Mediterrània, on ha de fer una conferència sobre art i mobilització a la Mediterrània dins un seminari organitzat en col·laboració amb l'Arts Santa Mònica. Fa 23 anys, amb el seu marit, el dramaturg Taoufic Jebali, va obrir El Teatro a Tunis. El teatre mai ha tancat les portes, tot un mèrit sota un govern com el del defenestrat Zine El Abidine Ben Ali. A Farhat li han passat moltes coses, el seu pare va morir a la presó quan tenia 6 anys i està acostumada a plantar cara. Quan se li pregunta pel passat respon sorneguera que potser hauria d'anar al psicoanalista. Guerrera i sarcàstica, diu que ningú pot apropiar-se de la revola tunisiana.

El moment en què el seu marit i vostè van decidir obrir el teatre, el 1987, va coincidir amb la fi del govern de Habib Bourguiba després de trenta anys al poder.

Sóc periodista, el 1987 treballava en una cadena nord-americana. El meu marit, el director teatral, dramaturg i comediant Taoufic Jebali -un artista amb cinc obres prohibides a Tunísia-, és l'artista. Ell va decidir obrir El Teatro i em va demanar ajuda. Vam obrir a finals del 1987, just un mes abans que Bourguiba fos declarat incapaç per governar, i el substituís Ben Ali.Vam decidir obrir amb Diàlegs d'exili, de Bertolt Brecht. Quan va caure Bourguiba a Tunísia hi havia molta esperança, eren moments d'eufòria i tothom estava expectant per saber qui el substituiria. Però naturalment no ho vam decidir nosaltres. Ningú ens ho va consultar. Itàlia, França, els Estats Units... Les grans potències es van consultar entre elles per decidir qui havia de ser el nostre líder.

Durant els 23 anys que va durar el règim de Ben Ali, El Teatro no va tancar ni un sol dia. Com van vèncer la censura?

L'octubre passat vam començar la 24a temporada. Hem creat centenars d'esdeveniments. La setmana passada vam engegar un nou programa, Short and delicious. Són peces de teatre de quatre a deu minuts. Va ser divertidíssim, tot eren paròdies i crítiques satíriques de la revolució a Tunísia. Com a espai de creació estem molt contents perquè precisament gràcies a la censura hem desenvolupat i creat nous mecanismes de llibertat de pensament. Hem descobert noves maneres d'escapar-nos de la censura. Però com a ciutadans hem patit molt.

Han estat feliços com a artistes i infeliços com a ciutadans?

Hi ha diferents maneres de censurar: prohibint o deixant de donar diners. Hem resistit treballant i treballant i treballant... Fa nou anys se'ns va castigar per obrir un centre de formació d'artistes i comediants. També el 1996 se'ns va prohibir acollir la societat civil. Al teatre no podien fer-hi reunions ni la Lliga de Drets Humans, ni Amnistia Internacional, ni ningú. Ens havíem de cenyir estrictament a la cultura.

Quina era la seva relació amb el govern?

Cada vegada que estrenàvem una obra havia de venir una comissió amb membres dels ministeris d'Interior, de Cultura i de Religió i persones que es feien dir independents del món de la cultura. Sovint el representant de Cultura era molt més intolerant que el d'Interior. Molts havien estat amics meus i quan estaven al poder es distanciaven perquè no volien perdre la cadira. Quan els feien fora tornaven. Però al món del periodisme hi tinc molts amics. Mai vaig poder parlar a la televisió, però sí a la ràdio i a la premsa. El Teatro té molta visibilitat. En una ocasió ens van voler arrestar però la reacció va ser tan violenta que no van poder. El nostre poder és el treball ben fet i el respecte, fins i tot, dels enemics.

La revolució a Tunísia no té caps visibles. És una revolució que sorgeix al carrer. De quina manera la cultura ha contribuït a conscienciar la població?

En aquesta qüestió he de ser molt prudent i he d'insistir molt en una qüestió: no hi ha líders, ni eslògans religiosos ni polítics. És la revolució de la gent jove, de la gent sense feina i d'internet perquè no hi ha llibertat de premsa. El més important, insisteixo, és la base. I això la fa única. El Teatro té molt bona reputació perquè va resistir i va lluitar contra la censura. Taoufic Jebali és molt conegut pel seu teatre subversiu. Potser la història dirà que El Teatro ha tingut un petit, petit paper en la construcció d'aquesta consciència. Però ningú es pot apropiar d'aquesta revolució. No m'agrada gens que els nous líders polítics diguin que aquesta és la seva revolució, la revolució tunisiana no és de ningú. Ningú pot apropiar-se'n. És lliure, apolítica i independent.

Al juliol celebren eleccions. Quin paper pot jugar la cultura en la construcció de la democràcia tunisiana?

La cultura ha de ser absolutament independent del poder polític. Hem de continuar sent creatius i hem de contribuir a vigilar la democràcia. Hem d'oferir somnis a la societat civil. Hem de poder donar una mirada artística i creativa a la societat que ens envolta, en contraposició al punt de vista merament polític.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT