Publicitat
Publicitat

Sempre ens quedarà Sant Jordi

Jo sóc dels que afirmen que el 23 d'abril és el millor dia de l'any... fins que publiques el teu primer llibre. A partir d'aquest moment la condició de lector muda a la d'autor, ets passejat amunt i avall i a cop de xiulet, assaltat pels lectors (o no). Aquest dia hi ha una certa explotació de l'escriptor, un ús descarnat del rol social que ostenta. O que se suposa que ostenta: molt sovint molts autors es passen la jornada amb el boli sec, esperant uns lectors que no arriben. Una de les estampes més humiliants que he vist mai va ser un Sant Jordi: un autor, admiradíssim per mi, a qui ningú no li demanava cap signatura; mentrestant, al seu costat, una estrella porno es feia un fart de signar. La cua de l'actor porno arribava al carrer; el gran escriptor era sol. En fi, hi ha una anècdota definitiva per entendre la part perversa de Sant Jordi. (I els juro que és certa.) Una senyora s'apropa a un autor amb la intenció que li signi un llibre. L'autor, molt amable, explica a la senyora que s'ha equivocat, que aquell llibre no l'ha escrit ell. La dona el mira, al·lucinada, i espetega: "I què?"

Sempre he respectat i fins i tot admirat els autors que es presten al Sant Jordi. Cal certa dosi de coratge per resistir-ho. Jo he optat per abstenir-me'n. Sempre hi haurà autors desertors, o com deia Yul Brynner a Els set magnífics : "No tots els homes són iguals".

Pel que fa a la seva especificitat, jo també creia que Sant Jordi era únic al món. Fins que vaig començar a viatjar per promocionar els meus llibres i vaig descobrir que existeixen alternatives, i molt potents. A Madrid mateix: no tenen un Sant Jordi, però la seva Semana del Libro dura això, set dies sencers. (O més, parlo de memòria.) Una setmana completa! A Alemanya em vaig quedar de pedra en descobrir que quan un autor presenta un llibre... la gent paga entrada! En el meu cas eren deu euros, i jo era un autor perfectament desconegut. (Fa mal pensar que aquí no paguem deu euros ni per a una estrena de Brad Pitt.) I a Rússia, en fi, només cal ser el protagonista d'una roda de premsa per saber com se sent el president dels Estats Units: abans de la pregunta el periodista aixecava un dit i anunciava respectuosament a quin mitjà pertanyia. Ah, i a la sala hi havia una cinquantena de periodistes.

Així doncs, què té Sant Jordi d'especial? La meva resposta seria: una imatge. Sant Jordi té el curiós mèrit de condensar en una foto el llibre i la festa. Gràcies a la rosa, i als carrers plens, poble i cultura van de bracet. Això costa molt de fer realitat, i encara més que es visualitzi. Per això Sant Jordi és tan gran. Però no és únic, ni potser és el millor instrument per elevar els índexs de lectura: és com si diguéssim a la gent que amb un llibre a l'any n'hi ha prou. Em permetran, doncs, que jo celebri la seva existència amb una actitud molt més propera a la melangia que al triomfalisme.

D'acord, aquí potser no tenim una setmana sencera dedicada al llibre, com a Madrid. Aquí no s'estima els autors com a França ni se'ls reverencia com a Rússia; aquí no es venen tants llibres com als Estats Units ni tenim una indústria com l'alemanya. Però això sí: sempre ens quedarà Sant Jordi.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT