Del culte a Lenin a l’horror de Stalin

LondresCent anys després del seu esclat, ¿ha quedat res de la Revolució Russa? ¿La Revolució i l’art que va emergir són poc més que un anunci icònicament poderós per vendre vodka orgànic marca Tovaritch -el nom sembla una broma però no ho és- a 32 euros l’ampolla? ¿Es tracta, doncs, de pura propaganda? ¿Quant hi ha de tòpic, desconeixement i prejudici en l’art d’aquest període? Preguntes que també qüestionen el paper dels grans museus, que porten fins a l’extrem la banalització d’objectes i temes artístics amb l’únic objectiu de captar fons per poder mantenir-se. Seria el cas de la venda institucionalitzada i desvergonyida fins al paroxisme de la samarreta amb la cara del Che Guevara.

Perquè la Revolució Russa i l’art del primer període vistos com un simple anunci -del nou ordre que sorgia, no del vodka esmentat- podria ser l’apressada conclusió a què el visitant de la Royal Academy of Arts, de Londres, arribés en sortir a la botiga de la institució, un cop recorregudes les diferents sales que acullen l’exposició Revolució, art rus, dedicada a la producció del període 1917-1932. Una exposició que s’inaugura demà al centre de Picadilly, al rovell de l’ou de la capital britànica.

Amb tot, i més enllà del marxandatge, el substrat del relat és més enriquidor i aporta alguna sorpresa destacable. El recorregut s’inicia sota un cridaner cartell, vermell i blanc, que, en alfabet ciríl·lic, proclama el famós eslògan “Tot el poder per als soviets”. O, cosa que pot ser el mateix, tot el poder per als líders. Així, la primera sala té esplèndids retrats de Lenin i Stalin a càrrec d’Isaak Brodski. Retrats quasi religiosos, perquè en aquell moment el que s’imposa és el culte a la nova fe i als seus messies, ensorrada i enderrocada l’ortodoxa tradicional russa i magnificat, per fi, el nou subjecte històric: el proletariat.

En qualsevol cas, els dos grans homes de la Revolució apareixen com a vèrtexs, principi i final d’un recorregut que abasta quinze anys. Final que, més enllà de la pretesa utopia de Stalin, acaba en malson i horror, com mostra el vídeo en què es projecten de manera escruixidora les fitxes de presoners polítics de l’estalinisme, la immensa majoria executats.

El relat artístic del muntatge, però, no és tan maniqueu com pretén l’habitual visió dual de l’art de la Revolució Russa quan es veu des d’Occident: d’una banda, l’abstracció audaç dels suprematistes i constructivistes (Kandinski, Màlevitx, etcètera) dels primers anys (la visió positiva), davant de la figuració feixuga i plúmbia del realisme socialista propi de l’estalinisme (la visió negativa).

És innegable que ja a partir del 1924, en morir Lenin, es fan encara més palesos els símptomes totalitaris. Es persegueix, de facto, qualsevol manifestació artística que l’oficialitat considera poc adient per a la Revolució i per a l’educació del proletariat. Es combat el desviacionisme i la dissidència. No és casual que l’entusiasme inicial revolucionari dels grans noms, o dels més coneguts internacionalment, des de Marc Chagall fins a Vassili Kandinski o Kazimir Màlevitx, es transformi, en poc temps, en decepció i exili en els dos primers casos, i decepció i exili interior, en el tercer.

Però d’acord amb John Milner, un dels comissaris, la Royal Academy vol “desfer l’enorme malentès” que té l’origen en la manca d’informació pel que fa a alguns representants “molt destacables” de la pintura del moment. Artistes que, amb els patrons habituals, poden ser considerats “sostenidors del règim”.

Una de les grans troballes és la sala sencera dedicada a l’obra de Kuzma Petrov-Vodkin (1878-1939), que va tenir gran influència en les generacions posteriors i que, tot i el seu èxit durant els primers anys de l’estalinisme, sovint va ser criticat perquè produïa un art “aliè a les masses”, no prou ajustat al realisme que s’imposa progressivament des de mitjans dels anys vint del segle passat. Pintor figuratiu de qualitat excepcional, cal esmentar la bellíssima Madonna de Petrograd (1918) que s’hi exhibeix. “És art polític de la Revolució però que alhora té les mateixes virtuts que l’art religiós clàssic, i que el connecta amb Giotto o Fra Angelico”, segons Milner. Fantasia, del 1925, en què un genet mira amb nostàlgia cap a enrere mentre cavalca un cavall vermell, “expressa ja un cert escepticisme sobre el progrés soviètic”, també afegeix Milner.

Revolució, art rus 1917-1932 -que estarà oberta fins al 17 d’abril- arrenca de la revisió d’una exposició que va tenir lloc a Leningrad el 1932, i que feia compendi del que fins aleshores havia produït l’art dels soviets. La de la Royal Academy està dividida temàticament en àrees dedicades a la indústria, la pagesia, la Rússia tradicional o el nou home i el nou ordre de la Revolució. La presència d’obres molt significatives de l’avantguarda que representen Chagall, Kandinski o Màlevitx -amb un ample espai dedicat a les seves pintures suprematistes- o fotografies d’Aleksandr Ródtxenko en formen el nucli central.

La tria, però, inclou peces molt desiguals: ceràmiques gens excepcionals o senzills cartells de propaganda al costat dels treballs ja apuntats o d’una reproducció de la Letatlin, una màquina voladora de Vladímir Tatlin que recorda un dels grans dissenys de Leonardo, i que aporta el punt de metàfora tràgica al xou: la transcendència de la Revolució que mai no va enlairar-se, i que el 1932, amb l’exposició de Leningrad, va marcar el punt final per a la llibertat creadora.