Publicitat
Publicitat

Dolors Miquel, sobre el poema que ha enfurismat Fernández Díaz: “És una dignificació del cos de la dona”

L'escriptora, sorpresa perquè aixequi polèmica un poema de l'any 2006, treu ferro al cas i afirma que el polític "ha trobat la manera adequada de sortir a tot arreu"

Des que Dolors Miquel ha recitat 'Mare nostra' als premis Ciutat de Barcelona, la poeta –amb gairebé una vintena de llibres publicats des del 1990– no ha deixat de rebre insults i mostres de suport. "O em deixen verda o em deixen cap amunt –explica–. No ho acabo d'entendre, perquè quan vaig llegir-lo a l'assaig els que em sentien s'ho van prendre bé i, després de la cerimònia, vaig marxar tan tranquil·la cap als vestidors".

Miquel recorda que 'Mare nostra' té una llarga història. "Forma part del llibre 'Missa pagesa' [que va guanyar el premi Gabriel Ferrater 2006], i des d'abans de publicar-lo l'he llegit per tot arreu. Fins i tot se'n va fer una adaptació teatral que es va poder veure a La Seca [el 2012]. És com si de cop i volta s'hagués descobert un cactus i de cop es pensés que totes les plantes que he escrit –és a dir, tots els poemes, que són més de mil– són així". Va ser a la cerimònia dels Ciutat de Barcelona al Saló de Cent de l'Ajuntament –per cert, guardó que ella va aconseguir el 2005 amb 'Aioç'– quan va sorgir la polèmica: Alberto Fernández Díaz va abandonar la sala, indignat per aquests versos: "Mare nostra que esteu en el zel / sigui santificat el vostre cony / l’epidural, la llevadora, / vingui a nosaltres el vostre crit / el vostre amor, la vostra força. / Faci’s la vostra voluntat al nostre úter / sobre la terra. / El nostre dia de cada dia doneu-nos avui. / I no permeteu que els fills de puta / avortin l’amor, facin la guerra, / ans deslliureu-nos d’ells / pels segles dels segles, / Vagina. / Anem".

El cap de files del PP avui mateix ha demanat el cessament de qui per "acció o omissió" va permetre la inclusió del poema que va ser "ofensiu per a molts barcelonins". "És un personatge molt llest, però no sabria dir si intel·ligent –respon l'autora–. Ha trobat la manera adequada de sortir a tot arreu".

De 'Mare nostra' s'ha dit, aquestes últimes hores, que es tracta d'un "poema blasfem" o una "paròdia sacrílega del parenostre". Per a Dolors Miquel, en canvi, és tota una altra cosa: "És una dignificació del cos de la dona i un al·legat a favor de la bondat. Carrego contra el ressorgiment del feixisme a Europa, un dels problemes greus que vivim actualment, i contra aquells que volen infligir dolor als altres sense donar-hi importància".

"Les paraules són aire"

Mentre parla, Dolors Miquel veu la retransmissió del seu poema als informatius de Telecinco. “És al·lucinant –comenta–. El meu poema no és cap bomba de neutrons. Són quatre paraules que usen un llenguatge prohibit, el llenguatge vulgar. Les paraules són aire: els que les carreguen de prohibicions són els humans”.

Miquel va debutar el 1990 amb el llibre de poemes 'La casa tancada' (Columna), i dos anys després es va estrenar com a narradora amb 'Maruja Reyes sóc jo' (Columna). "Abans de publicar res ja vaig tenir una polèmica per una qüestió religiosa –diu–. Va ser per la revista 'La Higiènica', que va ser segrestada per la policia... i vam haver d'anar a judici. Em semblava que estava a dins de la novel·la 'El procés', de Franz Kafka". Miquel recorda que la Lleida on va créixer a la dècada dels 60 i 70 "encara estava plena de fatxes que es passejaven pel carrer traient pit, i n'hi havia que ho dissimulaven per poder presentar-se a les eleccions". Ella s'ha dedicat a la poesia: a escriure'n, recitar-ne i a traduir-ne. Qui l'hagi vist recitar sap que 'Mare nostra' no és el seu text més polèmic. El 1998, a 'Llibre dels homes' (Empúries), escrivia: "Seràs primer / penis golafre / de color cafre, / tu el catòlic / que pateix còlic, / tu el director / del pilastró / que just s'arruga / quan la berruga / li veu la dona". Un any després, a 'Haikus del camioner' (Empúries) combinava explicitesa i lirisme amb una gran habilitat: "Roba'm el sexe, / talla-me'l a daus. Sembra'l / a l'esplanada. / Arrenca'm els ulls / amb botons blancs de nacre / d'ullal ben negre".

Miquel reconeix que no li agrada "fer sempre el mateix” i que "segons el que vulgui expressar" opta per una estratègia o una altra. "La forma no és tan important com el missatge poètic: jo necessito dir alguna cosa i ho faig", resumeix. A 'Missa pagesa' hi ha "ira i agressivitat, però també bellesa i bondat". Els seus últims llibres han estat el poema narratiu 'La dona que mirava la tele' (Empúries, 2010) i 'La flor invisible' (Bromera, 2011). "Tinc dos llibres més acabats, però no en puc dir res, encara. I estic traduint poetes grecs com Iorgos Seferis, Maria Poliduri i Kikí Dimoulà. M'agradaria tornar a Grècia aviat amb el meu gos. És un lloc que m'encanta".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT