Publicitat
Publicitat

CINEMA

"Macià i Companys van estar a punt de pegar-se al Palau de la Generalitat i jo no ho sabia!"

Entrevista a Toni Soler, guionista de 14 d'abril. Macià contra Companys, un film dirigit per Manel Huerga i estrenat al Festival de Sant Sebastià. Una ficció televisiva camuflada sota l'aparença de documental enregistrat el 1932.

Durant tres dies, Catalunya va ser una república sobirana. Si bé s'han repetit desenes de vegades les imatges de la proclamació de la república al balcó de la Generalitat, més desconegut és que aquest episodi cabdal del segle XX va desembocar en un enfrontament entre els dos grans mites de la història contemporània: Macià i Companys. Dues maneres de concebre el catalanisme que, després de 80 anys, prenen més vigència que mai. Estrenada al Festival de Sant Sebastià, 14 d'abril. Macià contra Companys és una ficció televisiva dirigida per Manel Huerga i amb un guió de Toni Soler que, camuflada sota l'aparença d'un documental suposadament enregistrat el 1932, entrevista els protagonistes d'aquells fets.

Per què vau escollir un fals documental per parlar d'aquest moment històric?

Manuel Herga: El guió és del Toni Soler i, per tant, ja ho tenia pensat. M'ho plantejava com un documental. És a dir, fem l'abstracció com si poguéssim entrevistar Macià i Companys però ens comportem com si fóssim periodistes d'ara.

El color juga un paper important en el film. Es combina el blanc i negre amb les imatges en sèpia.

Manuel Huerga: La recreació dels fets que s'expliquen està feta en blanc i negre per marcar una separació. El blanc i negre t'ajuda a simplificar i dissimula la manca de recursos, perquè és una producció força modesta. A més, el blanc i negre recrea l'imaginari d'una època, ens identifiquem més en un període que ens ha arribat en blanc i negre.

Però s'hi incorporen aspectes ficticis?

Toni Soler: Sí, forçosament. La part final de la pel·lícula, per exemple, és una reunió a porta tancada entre ministres de la república espanyola i de la república catalana. Sabem què va passar, com va acabar i fins i tot què pensaven els protagonistes però no sabem què es va dir, exactament. Per tant, hem omplert els guions amb sentit comú i valor documental. No volíem fer una ficció fantasiosa.

Manuel Huerga: I al tractar-se d'una pel·lícula també ens hem pogut permetre unes llicències de tipus eficaç més que sospitós.

Creieu que l'espectador veurà creïble trobar-se Macià i Companys parlant davant de la càmera?

Manuel Huerga: Una de les pors que tenia era que els actors resultessin prou creïbles com a subjectes entrevistats. Està força aconseguit. La convenció l'assumeix de seguida i es queda enganxat en el fil de la història.

Pere Ponce (Lluís Companys): Crec que sí i és un dels principals valors de la pel·lícula! Les intrigues polítiques passen molt de pressa i amb una projecció molt especial i ha estat molt bé situar el present un any després, quan els protagonistes ja poden analitzar els fets des d'una certa distància.

Són tres dies cabdals per Catalunya però, alhora, són força desconeguts. Coneixem massa poc la història del nostre país?

Toni Soler: Claríssimament! La troballa va ser casual, llegint el llibre 'L'avi' de l'Alfred Bosch, on es fa una biografia novel·lada de Macià. S'explica que Macià i Companys van estar a punt de pegar-se al Palau de la Generalitat i jo no ho sabia! Van ser tres dies de sobirania fictícia de Catalunya i ningú s'ha interessat per saber què va passar! Per això m'hi vaig posar. És un episodi que barreja una certa èpica però carregat d'improvisacions i petites mesquineses polítiques que el fa molt humà. Ho trobo especialment atractiu.

Manuel Huerga: Jo sabia l'elemental sobre la proclamació de la República a Barcelona però entrar dins les diferències que tenien Macià i Companys i com es va proclamar la República tres o quatre vegades en poques hores dóna quasi una comèdia d'errors.

El debat entre Macià i Companys encara és vigent i ja han passat 80 anys...

Toni Soler: De fet, no n'han passat 80 anys. S'ha de restar l'època del franquisme, que va congelar el problema. Franco es pensava que l'havia resolt a base de sang però no va ser així, per desesperació de Franco i els seus successors. Aquesta doble cara del catalanisme encarnada per Macià i Companys es dóna ara mateix. Si se separen, no fan majoria i, per tant, estan condemnades a entendre's, el que genera una contradicció constant.

Manuel Huerga: És increïble veure que molts dels personatges, si els posessis un altre nom i una altra cara, són actuals. La tensió no només entre Catalunya i Espanya sinó entre la entre els catalanistes, uns que volen viure en una Catalunya federada i uns altres en una d'independent, és molt vigent. En aquella època, aquestes dues tendències es van ajuntar per fer front a un enemic comú: la monarquia. És insòlit.

En tres dies, Macià diu que passa de viure el millor dia de la seva vida a viure el pitjor...

Toni Soler: Macià va viure la seva vida condensada en tres dies i fer-ho amb 70 anys devia ser difícil. Aquests fets demostren que hi ha molta gent que es juga el projecte vital en poques hores. Macià devia estar batallant en sí mateix preguntant-se si estava fent bé. Estic convençut que va morir dos anys després encara amb la recança de què hagués passat si hagués apretat més.

Posar cara a Lluís Companys tampoc deu ser fàcil. Quina ha estat la principal dificultat?

Pere Ponce: Treballar un personatge històric, tant físicament com psíquicament. Hi ha molt material que et permet aproximar-t'hi i això encara ho fa més difícil, perquè has de triar i enfocar-la cap on t'interessa. En aquest cas, cap a una confrontació entre Macià i Companys.

Més continguts de