Publicitat
Publicitat

LITERATURA

Fragments de saviesa amb humor

Ferran Sáez Mateu publica ‘Estranya forma de vida’, un assaig on ordena conceptes alfabèticament

La cara de Ferran Sáez Mateu ocupa bona part de la coberta d’ Estranya forma de vida. L’escriptor i professor universitari hi apareix amb els ulls tancats, continuant la tradició d’aquesta mena de retrats inaugurada per l’avantguardista Man Ray. La imatge indica que la matèria del llibre, amb el qual A Contravent reprèn l’activitat editorial després d’un parèntesi de gairebé tres anys, és el mateix autor: les seves reflexions, lectures i observacions.

L’origen del llibre és un dietari que Sáez Mateu va estrenar la primavera del 2009. “Vaig posar-me a treballar-hi quan vaig començar a perdre visió de manera preocupant -comenta-. Un any abans havia perdut molta capacitat auditiva. El dietari arrencava quan, a més de no veure-hi ni sentir-hi bé, vaig perdre l’olfacte i el gust temporalment a conseqüència d’un refredat mal curat. Em vaig adonar que la sensibilitat s’allunyava de mi. És per aquest motiu que el fil conductor del llibre és la idea de decadència, la personal però també la global: la crisi econòmica acabava de començar i tenia la sensació que tot se n’havia anat en orris”.

Desbocat, però també líric

Estranha forma de vida és el títol d’un dels fados més coneguts d’Amália Rodrigues, que diu: “Va ser per voluntat de Déu / que visc en aquesta ansietat”. Rodrigues va inspirar també la novel·la homònima d’Enrique Vila-Matas. Publicada el 1997, explicava la història d’un escriptor que assimilava literatura i espionatge. Sáez Mateu, que endreça el seu assaig alfabèticament, hi dóna la següent definició de literatura : “Hi ha un parell i mig de dotzenes d’anècdotes que poden desenvolupar-se com a trames narratives. Són les mateixes des que algú va decidir entretenir un sopar a base de carn de mamut, a la vora d’una foguera, enmig d’una escampadissa d’ossos i brutícia. La literatura consisteix a combinar fins a l’extenuació aquestes anècdotes, o a fer-les irreconeixibles de tal manera que al final produeixin alguna sorpresa. Són les mateixes de sempre, ara i abans, aquí i arreu: no n’hi ha d’altres. Sempre, infinitament. Hi ha un que s’enamora i una que no ho acaba de veure clar i no en vol saber res; hi ha un altre que busca un tresor; hi ha un que era ric i ara és pobre... No hi ha gran cosa més, i això és justament el que fa que ens agradi escoltar o llegir històries”.

“En Ferran barreja gèneres, històries, reflexions filosòfiques i lectures -comenta l’editor Quim Torra-. Té la virtut de fer una prosa clara, neta i ben adjectivada”. Torra tria dues de les entrades per exemplificar els dos estats d’ànim principals que recorren el text. El primer és “el Ferran desbocat”, que podem trobar a la definició de Continguts : “Qui sap si la informàtica ha posat el creador del segle XXI al seu lloc: ara només és una baula insignificant en el si d’una cadena productiva. Tant és així que a les novel·les o a les simfonies, a les pel·lícules o als poemaris, ara se’ls diu continguts. Què en pensarien, Hölderlin o Velázquez, Monteverdi o Ausiàs March, Vermeer o Bach, de ser creadors de continguts?” El Ferran desbocat és autor d’entrades curtes però antiaforístiques. Ell mateix s’encarrega de mofar-se del gènere en un fragment: “«El cactus conté aigua, però està cobert de perilloses punxes. Dels hipopòtams en podem dir una cosa semblant: observem el món arran d’aigua i...» Si en la imbecil·litat que he començat a escriure hagués apel·lat a alguna vaguetat filosòfica o a la mecànica quàntica, en comptes de parlar d’hipopòtams, i l’hagués arrebossat amb un to oriental, críptic, ara el lector potser es pensaria que acaba de llegir un aforisme del segle XXI”.

Estranya forma de vida també conté un altre tipus de definicions de les quals Quim Torra destaca el “lirisme”. És aquesta característica la que li permet escriure -amb un sentit de l’humor generós- que hi ha “dies de congrés de reumatòlegs a Palma de Mallorca, tots borratxos, conspirant un univers de pròtesis i liniments”, i que el porta a escriure els somnis amb valor literari que té ocasionalment.

Parlar d’un món trencat

El volum és un compendi intel·ligent i culte, on els noms de Josep Pla, Galileu, Ludwig Wittgenstein i Mozart es barregen amb els de Julio Iglesias, José Pérez Ocaña i Pedro Almodóvar, que el porta a fer una reflexió sobre el provincianisme català (“Ens fa por que ens surti una pel·lícula que recordi Els pastorets, o potser la Passió d’Esparreguera. Ens fa por ser provincians i per això, justament per això, som tan provincians i estem sempre tan acollonits”).

Si hi ha un autor que aparegui amb constància és Michel de Montaigne. Sáez Mateu l’ha estudiat a fons. A més, la realitat que retrata a Estranya forma de vida s’assembla al “món trencat” que apareix als assajos de l’autor francès. “Com li va passar a Montaigne, el meu món també s’ha trencat, perquè no hi ha res que hi funcioni”, admet. Hi ha encara dos punts més en comú: Sáez Mateu recupera el sentit original de la paraula “assajar” (essayer ), que vol dir “provar, fer temptatives”, i com el francès es fixa “en un jo modern i abismal”. Dels seus múltiples desconcerts n’ha tret un volum addictiu, divertit i savi.

A Contravent torna a l’acció

L’any 2008 va néixer a Barcelona la minúscula editorial A Contravent amb un assaig sobre el periodisme de Just Cabot i un altre sobre Josep Pla. El seu editor, Quim Torra, va deixar de publicar títols a finals del 2013, coincidint amb un període intens de feina -va dirigir el Born Centre Cultural durant el Tricentenari-, però amb Estranya forma de vida reprèn l’activitat. “Els objectius continuen sent els mateixos que quan vaig començar: intentar lligar els anys de la bona prosa republicana, en bona part encara perduda en hemeroteques, i els autors d’ara”, explica Torra.

Després de recuperar les veus de Domènec de Bellmunt, Carles Sindreu, Francesc Madrid i Joan Granés, Torra prepara per a aquesta tardor dos títols que poden fer soroll. “El primer és la biografia de Pere Romeu, promotor d’Els Quatre Gats, escrita per Josep Bargalló -avança-. El segon és la versió no esporgada del dietari de Guillem Simó En aquesta part del món. Amb aquest llibre començarem a publicar les obres completes de l’autor mallorquí”.

Més continguts de