TEMPORADA ALTA
Cultura 30/10/2011

Jan Fabre fa servir la mort per mostrar el camí de la vida

Juan Carlos Olivares
2 min
Un solo de dansa creat per Jan Fabre envoltat de fulles i la música de Bernard Foccroulle.

PREPARATIO MORTIS

TEATRE DE SALT

28 D'OCTUBRE

La foscor anul·la la vista i esmola altres sentits. L'oïda està atenta a les embolcallants notes d'un orgue. Música dissonant de Bernard Foccroulle. Dramatisme agnòstic. El nas percep bafarades d'humitat vegetal. L'olor dels cementiris jardí del nord d'Europa, dels beateris de Bruges. Neix la penombra i revela un túmul cobert per un mantell de flors. Imatge serena, de reminiscències ara mítiques i paganes. La massa inicia un miratge de moviment. Primer lleu, després cada vegada més pronunciat fins que és impossible negar que sota el paisatge hi batega la vida. Sorgeix una mà, lentament, com un brot, sense la crispació d'una novel·la de terror. Després una segona mà amb la mateixa serenitat del cicle que imposa la natura. El cos de la dona es fa visible entre pètals com un quadre prerafaelita. La moviola d'Ofèlia que desfà el camí cap al suïcidi.

La llum desvetlla la ballarina Lisa May envoltada d'una catifa de flors. Un jardí de tiges tallades. Necrofília floral: mantenir en la letargia entre la vida i la mort allò que ens dóna plaer estètic. L'oficiant, amb els passos dionisíacs heretats d'Annabelle Chambon, s'apodera de l'espai amb determinació sexual, amb l'ànsia que pretén compensar la fugacitat de la vida. Una sensualitat convulsa que en la seva dansa sincopada pertorba l'harmònica plasticitat de la composició floral. Una lluita per atrapar l'alè, amb instants de quietud extàtica per absorbir el moment.

La foscor apaga un camp de batalla de la mort per la vida. O viceversa. L'ambigua dualitat que recorre l'obra de Jan Fabre. Una lluita que havia revelat un sarcòfag transparent i una data gravada que ningú sap si data un principi o un final. Torna la penombra per mostrar tancada i nua una Blancaneus que ja no espera un petó per ressuscitar. La tomba -o reliquiari per a tafaners laics- és un límit perquè el cos es deformi sobre la superfície i la respiració enteli i humitegi la claustrofòbica atmosfera. Lisa May no està sola. L'aleteig de les papallones és la seva companyia i la seva metàfora. Els mateixos insectes que a Venècia posen marmoris sobre la túnica de la mort, convertida en Pietàs, que sosté el cos inert d'un home amb la cara de Jan Fabre. El vestit solcat per cucs i cargols.

Preparatio mortis, el solo de dansa creat per Chambon l'any 2005, no s'aparta un mil·límetre de l'univers conceptual del creador belga. Potser hi ha en aquesta peça una claredat més gran entre la proposta plàstica i el llenguatge teatral que aporta la coreografia. Una bellesa ritualista que ofereix una sorprenent llibertat a l'espectador per manejar al seu gust la dialèctica entre la vida i la mort.

stats