Mor el cigne més bell i indòmit del Bolxoi

BarcelonaLa ballarina Maia Plissétskaia va morir ahir a la tarda a Munic víctima d’un infart. Tenia 89 anys. “El cor d’una de les ballarines més grans s’ha aturat. Maia Plissétskaia era el símbol del ballet rus del segle XX”, va destacar el seu marit, el compositor rus Rodion Sxedrín. Va ser prima ballerina assoluta del Ballet Bolxoi de Moscou i, ja gran, va dirigir el Ballet del Teatro Lírico Nacional de Madrid. Amb una personalitat forta i decidida, rebutjava moltes de les convencions més academicistes del ballet, una combinació que la va convertir en mite. Plissétskaia, amb la seva inesgotable energia i el seu caràcter indòmit, va impulsar alguns dels grans canvis de la dansa.

Nascuda el 20 de novembre del 1925 a Moscou, la Unió Soviètica la va convertir en un dels seus símbols. La ballarina, però, acabaria desafiant un règim que havia castigat la seva família. El seu pare va ser afusellat per ordres de Stalin el 1938 i la seva mare, actriu de cinema, i el seu germà van ser enviats a un gulag. Se’ls acusava de pertànyer a una família “traïdora a la pàtria”. Va créixer amb els seus oncles. Quan tenia tres anys va entrar a l’Escola de Dansa de Moscou i el 1943, amb 18 anys, va ingressar al Bolxoi, on ràpidament es va convertir en una de les millors ballarines de la seva generació.

La seva etapa a Espanya

El 1949 va ballar al Gran Palau del Kremlin davant Stalin, amb motiu del seu 70è aniversari, i de Mao Tse-tung. Anys després, el 1956, se li va negar participar en una gira del Bolxoi pel seu origen jueu. Finalment, el 1959 va participar en una gira internacional i es va donar a conèixer arreu del món. Va excel·lir en el ballet El llac dels cignes i el coreògraf cubà Alberto Alonso va fer per a ella Carmen, un paper en què podia mostrar la seva personalitat indòmita. El 1990 va abandonar la Unió Soviètica per instal·lar-se primer a Itàlia, on va dirigir el Ballet de l’Òpera de Roma, i després a Espanya, on va ser nomenada directora del Ballet del Teatro Lírico Nacional, convertit avui en Compañía Nacional de Danza. El 1993 va aconseguir la nacionalitat espanyola i el 2005 va rebre el premi Príncep d’Astúries de les arts. El jurat va elogiar el fet que convertís la dansa en “una forma de poesia en moviment” i que conjugués “una exquisida tècnica amb una sensibilitat artística i humana, i aportés la seva experiència per ensenyar joves ballarins d’arreu del món”.

El 1994 va crear el Ballet Imperial Rus, i cada Nadal tornava simbòlicament als escenaris per interpretar amb aquest ballet grans clàssics com El Trencanous, El llac dels cignes i Don Quixot. Són memorables les seves interpretacions d’Odette, el cigne blanc, i Odille, el cigne negre a El llac dels cignes.

Polèmiques memòries

El 2006 la ballarina va publicar Yo, Maya Plisétskaya (Nerea), unes polèmiques memòries en què parlava del passat i també feia una crítica valenta sobre el present. Al llibre relatava la seva lluita contra polítics i buròcrates, la repressió política i cultural i com havia lluitat amb una “voluntat fèrria”. Mai es va mossegar la llengua. En un homenatge que va rebre al Teatro Real de Madrid va dir: “Si a Espanya hi hagués un bon conjunt de ballarins, grans pedagogs i coreògrafs, amb bons sous, evidentment ningú marxaria”.

A Plissétskaia la mort l’ha sorprès enmig d’una activitat frenètica. Estava a punt de marxar a Lucerna, on el 15 de maig havia de rebre un homenatge, el primer d’una sèrie que havien de culminar a Londres al novembre amb la celebració del seu 90è aniversari. L’última vegada que va actuar va ser fa sis anys: tenia 82 anys. “Era una deessa de la dansa, ballava peces clàssiques com si fossin contemporànies perquè tot ho feia de manera natural i lliure”, va dir el director de la Compañía Nacional de Danza, José Carlos Martínez.

La carrera de Plissétskaia en quatre vídeos