Els ecos de l’Umberto

EscriptorL’any 1983 Eco va publicar un llibret que es deia Postil·les a ‘El nom de la Rosa’. Encara no en vuitanta pàgines, el professor de semiòtica de la Universitat de Bolonya definia i defensava la seva concepció de novel·la. Unes idees a les quals, amb pocs matisos, s’ha mantingut fidel fins a l’última obra publicada tot just l’any passat, Número zero. Penseu en qualsevol de les que hàgiu llegit i hi trobareu aquests ingredients que ara us detallaré. Hi podreu estar d’acord o no, però els que l’hem tingut de referent hi combreguem. I els ecos del seu estil es troben en les obres de molts autors.

D’Adso de Melk a Baudolino passant per Roberto de la Grive i Colonna han estat els actors que ha fet servir Eco per mostrar el seu art: la capacitat de combinar la narració i la crònica medieval amb el relat ideològic en clau filosòfica i al·legòrica amanit amb tocs policíacs. Detalls que han fet de l’obra d’Umberto Eco una producció que sovint semblava eclèctica però que en el fons mantenia els principis bàsics. Primer: escriure perquè en tens ganes. Sovint ho oblidem i és providencial. Segon: escriure perquè el lector es diverteixi i escriure pensant en el lector. Tercer: escriure una novel·la és com fer una excursió a la muntanya, s’ha d’aprendre a respirar, agafar ritme i familiaritzar-te amb el paisatge. Amb la seva desaparició, Eco fa bona també la frase que va deixar escrita: “L’autor s’hauria de morir després d’escriure la seva obra per aplanar el camí al text”.