Publicitat
Publicitat

Art

El pintor i la model: espiant Ramon Casas al Liceu

Les sales privades del Cercle del Liceu s’obren amb una mostra inèdita de 50 retrats de Júlia Peraire, la seva musa

Júlia. Júlia en blau. Júlia amb barret. Júlia amb boa i rosa. La Sargantain... Les parets del Cercle del Liceu observen el visitant amb mirades atrevides i sensuals. Sempre són els mateixos ulls: els de Júlia Peraire, qui va ser musa, amant i muller del pintor Ramon Casas (1866-1932). La va arribar a retratar en uns 120 olis, dibuixos i cartells al llarg de més de 25 anys. Una cinquantena d’aquests quadres s’han reunit per primera vegada en una exposició titulada Júlia, el desig, una mostra que permet fer una aproximació a Ramon Casas inèdita, perquè la majoria dels quadres de la Júlia es troben en col·leccions particulars i en surten en ben poques ocasions.

Fins al 20 de juliol es podran descobrir en un espai tan especial com el selecte i majestuós Cercle del Liceu, que obre al públic els seus salons privats -en si mateixos obres modernistes, de butaques entapissades, làmpares de cristalls, mobles exquisits, rics marbres i vitralls wagnerians- per celebrar el 150è aniversari del naixement d’un artista que va tenir una estreta relació amb la institució. No només la família Casas tenia llotja privada al teatre, sinó que el Cercle li va comprar obres com Ball de tarda (1896) i la famosa La Sargantain (1907) -considerat el millor retrat de la Júlia, de gran potència sexual i qualitat pictòrica-, i fins i tot li va encarregar el disseny d’una de les sales més icòniques de l’entitat, la Rotonda, per a la qual va crear a principis del segle XX dotze plafons en què la dona i l’art són les protagonistes.

Però l’única dona que li va arribar al cor a Ramon Casas va ser Júlia Peraire (1888-1941). Des que es van conèixer el 1905, quan ella tenia 17 anys i ell 39, va canviar-li la vida. L’exposició permet veure tant l’evolució de la relació íntima entre la musa i l’artista com també l’evolució de la pintura de Casas a través del mateix motiu al llarg dels anys. “Casas no es movia mirant els contemporanis, sinó que les influències són de grans mestres com el Greco, Velázquez, Manet, Tintoretto i Ticià”, remarca Isabel Coll Mirabent, comissària de l’exposició i autora del catàleg raonat de pintura de Casas. Coll destaca que Júlia, el desig “no és un déjà-vu ”: “No volíem reiterar el que ja s’ha vist de Casas, ni repetir idees conegudes”. El 90% són obres mai vistes en una exposició, i una part provenen precisament de les col·leccions privades dels socis del Cercle.

Una ‘sargenta’

Coll ha centrat la seva investigació a descobrir més detalls sobre qui va ser aquella noia que va seduir Ramon Casas malgrat l’oposició de la seva família i els amics. No van anar a viure junts a Sant Gervasi fins després de la mort de la mare de Casas, el 1912, i no es van casar fins al 1922, quan ell acabava de perdre una germana i estava malalt. Tampoc no van tenir fills, així que el rastre de la noia es va esvair, tot i ser una icona de la pintura modernista.

Els seus familiars directes van exiliar-se al Canadà i Mèxic, i encara avui lamenten la mala premsa amb què la seva tia ha passat a la història. Així que, en el fons, l’exposició també vol restituir una figura marcada pel menyspreu dels coetanis. El motiu tant podia ser la seva extracció humil com el seu fort caràcter. També el fet que Casas deixés una llarga relació amb Emilia Huet per la nova conquesta. S’especula que es van conèixer per casualitat, a les Rambles o a la plaça de Catalunya, on sembla que la noia venia flors o loteria. El seu pare era funcionari i dirigia l’escorxador de Sant Martí, però va morir jove, així que la Júlia va convertir-se en venedora ambulant.

Després de conèixer-se, la noia va començar fent-li de model de cartells com el de Jabón Fluido Gorgot (1906), que es pot veure a la mostra i on apareixia de perfil. Aviat va passar a les teles i ho va fer en posats amb la mirada frontal, desafiant, seductora, dominant. Isabel Coll especula que el títol de La Sargantain devia provenir de la paraula sargenta i que va ser Miquel Utrillo, que solia batejar les obres dels seus amics, qui devia afrancesar el nom, per rebaixar l’insult amb certa gràcia, tot i saber que sargantain no vol dir res en cap idioma, ni es refereix a cap tret físic d’ella.

Aliena a l’alta societat

La investigació de la comissària també ha arribat a apuntar que la família Peraire era lliurepensadora -la pista va ser el nom de les germanes Peraire: la Júlia en realitat es deia Júnia, i la germana, Flora Perpètua-. D’aquí que la noia no tingués interès a casar-se amb Casas, ni tampoc a integrar-se en el seu món burgès, que mai va freqüentar.

Ara bé, el pintor va convertir la Júlia en moltes dones de l’alta societat a través de la pintura. Seguint el moviment esteticista, la va vestir amb colors que lligaven amb el toreig, la va vestir de cordovesa, de flamenca, la va convertir en mare, en senyora elegant amb boa de pell, en reina dels Jocs Florals en el cartell dels premis i fins i tot en monja -segons Coll, amb el missatge que la instituïa com a abadessa de Sant Benet de Bages, i que podia disposar d’espais que li havien estat vetats per la mare del pintor, que aquell any havia mort.

L’exposició ressegueix les tres etapes de l’amor. D’entrada, la passió i el gest sensual. En la segona sala, l’admiració i un amor més apaivagat, que lliga amb els retrats de la Júlia vestida amb elegància. A la tercera sala, el retrat és més realista. Amb els anys, la imatge de Júlia Peraire perd la lleugeresa idealitzada inicial -fins i tot l’havia arribat a pintar amb els ulls blaus en un únic dibuix-. El pes del temps s’acaba fent evident. Fins i tot hi ha quadres en què ella està lluny, dins d’una habitació del Palau Maricel, i ja no mira el pintor. En un, acotxa el seu gos. En l’altre, el gos està estirat sobre el llit.

Isabel Coll desgrana, en el catàleg de la mostra, els paral·lelismes amb altres artistes universals. A les sales del Cercle del Liceu, les obres atapeeixen totes les parets, que han conservat les decoracions, llums i mobles que tenen habitualment. A més de quadres, l’exposició inclou postals, fotografies i també documents -com una carta que va enviar la Júlia a un admirador dos anys després de mort Ramon Casas-; en total, un centenar de peces. L’Obra Social La Caixa col·labora amb l’exposició del Cercle del Liceu, l’entrada de la qual costa de 10 a 15 euros. Només es faran visites guiades i a hores convingudes (set entre setmana i quatre al cap de setmana).

Les

Més continguts de

le
PUBLICITAT
PUBLICITAT