Publicitat
Publicitat

La por davant l'estrena

Una estrena és una cosa rara. Fa molts dies que hi penses, que parles de la pel·lícula a ràdios i televisions i en busques notícies a la xarxa mentre n'estàs escrivint una altra que no hi té res a veure. I llavors arriba la gran nit i ets davant del cinema, ple de gent, mirant de trobar els amics i familiars que hi has convidat, saludant aquest i aquell altre, rient amb el Cortés o amb l'Homar, rebent una abraçada de l'Oriol, fent uns petons a la Huichi... I entres al cinema, la gent seu, s'apaguen els llums, respires fondo, s'il·lumina la pantalla -a The Pelayos no gaire, que comença de nit, plovent- i sents gairebé amb dolor que tothom està pendent del que vas començar a escriure fa quatre o cinc anys i que vés a saber què els semblarà. I llavors t'adones que a tu, el que realment t'agrada, és escriure. Però ja se senten uns crits i allà davant apareixen els teus Pelayo, a mitja nit, vestits de gala, corrent sota la pluja. I t'oblides de tot.

Més continguts de