Qui té el valor d'odiar una obra mestra?

PollençaUna obra mestra és un llibre que et marca i t'enlluerna, que vols imitar si ets escriptor i que no et canses de rellegir si ets lector. Fins i tot els títols més indiscutibles, però, compten amb detractors, que no tan sols no els valoren com la majoria sinó que fins i tot els detesten i els defugen. L'escriptor i periodista Ignacio Vidal-Folch, que participarà avui en l'última jornada de la sisena edició de les Converses Literàries de Formentor, parlant de Tempestes d'acer d'Ernst Jünger recorda: "El que considerem obres mestres va canviant al llarg de la vida". Per l'escriptor barceloní, un llibre que et va entusiasmar en la joventut pot resultar decebedor o terrible si es rellegeix de gran: "Això és el que m'ha passat a mi amb Hermann Hesse. De molt jove em va fascinar -com a tots els de la meva generació- i ara em resulta insofrible".

Cap clàssic és intocable. El diplomàtic i escriptor Fernando Schwartz per a alguns deu fregar el sacrilegi quan afirma: "Jo odio Anna Karènina , de Tolstoi". Schwartz justifica que és per motius purament personals: "Quan la vaig llegir vaig sentir que frivolitzava la meva idea de l'amor i això va fer que ja no hi entrés. Sóc capaç d'entendre, això sí, que sigui considerada una novel·la magistral".

Joyce, el més discutit

Entre les obres mestres menys valorades -o més discutides, almenys entre els autors reunits a Formentor- hi ha La mort de Virgili , de Hermann Broch, i l' Ulisses , de James Joyce, que alguns autors consideren més complicada que complexa. La qüestió de les obres mestres molt celebrades que no generen un consens total gairebé obliga a preguntar fins a quin punt el cànon clàssic es regeix per una inèrcia valorativa, marcat per la por dels lectors corrents a dissentir de l'opinió fixada pels experts. El poeta i novel·lista Antoni Vidal Ferrando sembla que té clar que aquesta inèrcia existeix: "La literatura està tan manipulada com la política o els mitjans de comunicació."

D'aquests aspectes més negatius de les obres mestres, però, només se'n va parlar en petit comitè, i únicament quan el periodista preguntava als autors que fessin just el contrari del que havien fet en les taules rodones en què havien participat, que era celebrar una obra mestra de la literatura universal i explicar com els ha influït, què n'han après, com se n'han hagut d'allunyar per no acabar vampiritzats... El format de les taules, més propici per a les expansions personals que per incentivar l'intercanvi d'idees i l'esgrima d'opinions, va servir sobretot per posar sobre la taula unes quantes qüestions espinoses i apassionants relacionades amb el concepte -tan clar i alhora tan ambigu- d'obra mestra.

Les jornades també van permetre analitzar algunes de les controvèrsies més candents del món literari actual: quina relació mantenen les noves fornades d'escriptors amb els clàssics?; ¿és veritat que cada vegada hi ha una distància més insalvable entre la literatura i el món de l'educació, i que si avui es llegeix poc és sobretot perquè des de l'escola no s'inculca el gust per la lectura en les criatures?; ¿és possible que les obres més valuoses del passat acabin desapareixent en un món editorial immers en una voràgine de novetats que sobrecarrega les llibreries i satura fins i tot els lectors més voraços i atents?

Abans de provar de respondre aquestes preguntes, però, n'hi ha una altra de més essencial: quines qualitats ha de tenir una obra literària per ser considerada una obra mestra? Són moltes les respostes possibles. Cada autor té la seva, gairebé. Diu Antoni Vidal Ferrando, que va parlar de l' Orlando de Virginia Woolf, que les obres mestres es caracteritzen perquè "poden ser llegides per lectors de tots els llocs i de totes les èpoques". Evidentment, aquesta també és la definició canònica de clàssic literari i aquest és un equívoc que va planar damunt totes les converses, en què clàssics i obres mestres van ser tractats com a sinònims, quan no sempre ho són.

"Les obres mestres són les que no tan sols no moren sinó que creixen amb el pas del temps", explica el periodista mallorquí Andreu Manresa, que a Formentor ha parlat del llibre A sang freda , de Truman Capote. Manresa considera "excel·lent" l'autor nord-americà: "Sobretot en la descripció de paisatges i personatges, i en l'administració de la intriga". Per Manuel Rivas, l'escriptor gallec més reconegut de les últimes dècades, les obres mestres són les que creixen: "Cada dia que passa et diuen més coses, i més importants", afirma.

La novel·lista menorquina Maite Salord en valora l'impacte que causen en el lector: "El sacsegen, el fan dubtar, el posen al davant d'un abisme". Per atribuir a un títol la condició d'obra mestra, Llucia Ramis vol que sigui la crònica del moment històric en què està escrita i que alhora sigui prou visionària per anticipar el que vindrà.

El participant més veterà de les Converses d'enguany, l'hel·lenista i membre de la Real Academia Española Francisco Rodríguez Adrados, respon sense dubtar: "Els millors llibres tenen un fons humà que a vegades no es veu i sembla que hagi desaparegut, però a la fi sempre acaba tornant a la superfície. És el cas de l'Odissea , important fins i tot per a l'home modern, que només vol coses petites i ràpides".

Les mancances dels joves

Costa dir si és una constatació objectiva o bé una opinió fruit d'un catastrofisme nostàlgic i infundat, però són molts els escriptors i editors veterans que creuen que les noves generacions no senten la responsabilitat de conèixer les obres mestres del passat, a diferència d'abans. "Avui els joves tenim menys prejudicis i complexos -comenta el poeta mallorquí Javier Cánaves-. I això d'una banda està bé però de l'altra no ho està tant. Perquè no tenir complexos et pot portar a presumir de mancances que t'haurien d'avergonyir". L'eivissenc Ben Clarck incideix en la idea: "Avui hi ha una ostentació de la ignorància, i no és difícil veure gent que troba divertit el fet de no llegir mai, i en realitat no fa cap gràcia".