Publicitat
Publicitat

No ens resignem

És difícil escriure sobre un foc que encara crema, que encara mata, que encara intranquil·litza familiars i amics, quan encara posa en risc el patrimoni personal i col·lectiu. És difícil escriure sobre un incendi en què encara hi ha herois a primera línia treballant per la terra i per la gent. Una flama viva atiada per la tramuntana és un dels gestos més esfereïdors de la natura desbocada. El pànic és la primera reacció humana, que tristament s'ha emportat vides. Per això, salvar masies, cases, persones i sureres interposant-se a les flames és un dels gestos més altruistes i més valents que puc imaginar. Ni que sigui la teva feina. Per això els bombers -i les ADFs, i els voluntaris- són estimats i tan valorats a les societats madures.

És difícil escriure sobre un incendi que ja ha afectat més de 7.000 hectàrees arbrades, més de 2.600 hectàrees de matoll i més de 3.000 de conreus i que ja s'ha cobrat quatre vides humanes. És tota la vida de l'Emili defensant la serra, de la família de la Teresa recuperant la masia dels avis, del Joan a la seva explotació ramadera, del Manel que ha pelat les seves sureres amb cura d'artesà. Quantes d'esforç, quanta feina, quantes pèrdues, quantes llàgrimes vessades.

Costa parlar d'un incendi que amenaça encara quatre pobles. Costa quan està a punt de caure la nit, i l'aigua del pantà de Boadella ja no podrà ser un suport valuosíssim per contenir les flames que s'enfilen direcció al Bassegoda, porta empordanesa de la Garrotxa. És gairebé obscè escriure mentre 1.200 persones baten el coure a primera línia de foc.

Només es pot dir gràcies, gràcies i gràcies. Gràcies als que avui són al peu del canó i als que durant tants anys han tingut cura del territori i en seguiran tenint. És un dia de recolliment i un dia de maledicència pels descurats i els inconscients.

El bosc mediterrani és pirofític. Ho sabem. Els empordanesos recorden amb horror com l'incendi s'acarnissa de les terres recuperades de les flames del 1986. Els bagencs tenen a la ment l'espant de l'estiu del 1994. I així podem recórrer bona part de la geografia forestal de Catalunya: el 65% de la superfície del país.

Potser en un dia com avui sí que paga la pena escriure només una cosa: no ens resignem. El bosc és la principal infraestructura del país. És la infraestructura verda que cal gestionar i finançar. Dotar-nos d'un sistema efectiu d'extinció i d'una millora dels mecanismes de col·laboració institucional permet minimitzar el risc, però no l'evita. Permet actuar amb celeritat per evitar l'extensió del foc. Però també -en diuen la paradoxa de l'extinció- ens debilita davant dels grans incendis forestals. Si els anys bons no gestionem el bosc, contraprestem justament els serveis que ens ofereix (ecosistèmics, lúdics, territorials), n'aprofitem sensatament el combustible que acumula i el potenciem com a sector productiu que necessita innovar, estem perduts.

També estem perduts si seguim abandonant conreus i fent créixer cada any la frontera entre bosc i habitatge. Sí, l'urbanisme i l'ordenació territorial també hi tenen molt a dir. I una política agrària que vagi més enllà d'aprofitar les batzegades de la política agrària comuna de la UE.

És el moment per al gran pacte de país pel bosc. Un pacte d'ús responsable, de gestió, inversió i promoció. Primer cal plorar les vides segades i recuperar terres i cases cremades. Però el temps al bosc és de tirada llarga. Si volem evitar que d'aquí vint anys ens torni a passar el mateix, hem de prendre les decisions l'endemà que el foc s'hagi extingit. Ni un dia més tard. Cal una posició ciutadana exigent i autoexigent, i generositat entre els nostres líders civils i polítics per acordar un disseny de mínims que pugui durar dècades, per definir com gestionem aquesta infraestructura vital per la preservació del país, de la cultura, del paisatge i de la vida. Ni podem resignar-nos ni conformar-nos amb una acció testimonial, ni aprofitar per engruixir la llista de greuges i prou. Primer, però, que els vents ens siguin propicis i gràcies, gràcies, gràcies per ser-hi.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT