Publicitat
Publicitat

El nacionalisme català encara té problemes per ubicar i entendre el País Valencià

Les implicacions de la Nació en Tres

Fuster va ser i és un personatge incòmode. I encara més vist des del País Valencià. Un s'imagina que un pare de la pàtria ha de ser un heroic militar les estàtues del qual estan destinades a omplir places i carrers o, almenys, un senyor vuitcentista de grans bigotis creador d'uns versos que tots els escolars aprendran de memòria. Però no que un senyor de poble, irreverent, càustic i aficionat al conyac fos el desvetllador de la consciència nacional dels valencians. Almenys d'una part. Així, encara ara paga el preu de ser considerat un heretge perillós per part de la classe dominant indígena, que no dubtaria a esborrar-ne qualsevol rastre, intel·lectual i físic.

La lectura de Fuster és "desinfectant" (com ell diria de Bertrand Russell) perquè ho qüestiona tot i obliga a replantejar-t'ho tot. Aquest és el seu valor i ell mateix s'autoimposa com a imperatiu ètic aquesta mirada escèptica. Així escriu Nosaltres, els valencians i formula el seu paradigma de la Nació en Tres dels Països Catalans, una bomba que canviarà per sempre la percepció que tindran d'ells mateixos els valencians... i els catalans del Principat.

Ja ha estat a bastament comentat que al sud de la Sénia el valencianisme majoritari optarà per revisar el paradigma per sobreviure en un context advers, però és a Catalunya on Fuster encara resulta especialment incòmode. Perquè a veure: el nacionalista català mitjà viu en un esquema dual, Catalunya-Espanya (amb els afegits anecdòtics de gallecs i bascos), en què no hi ha espai per al País Valencià. No ja com a part de la supranació catalana, cosa que l'obligaria a revisar a fons la seva identitat per arribar a la dramàtica conclusió que Catalunya no és més que una regió i que personatges com el cantant Francisco i Eduardo Zaplana són connacionals seus. És que fins i tot per als que creuen que la nació política és la Catalunya estricta tenen un problema greu per ubicar els valencians. ¿Els considerem una nació també? (Però llavors quina gràcia té ser una nació si quatre arreplegats del sud també ho són? I les Balears? Però llavors, quantes nacions hi ha a Espanya?) ¿Els considerem ja com a assimilats, perduts i, per tant, com a part indissoluble d'Espanya? (Això comportaria acceptar que alguns dels escriptors en llengua catalana més famosos, com Ferran Torrent, són... espanyols!) A qui considerem catalans? Als valencians que viuen aquí? Als socis d'Acció Cultural? Pot existir una nacionalitat a la carta? És a dir, puc escollir quins valencians m'interessa sumar a la nació i quins no?

Fuster ens va deixar amb un munt de preguntes i dubtes que, vint anys després, ens interpel·len. Però d'això es tracta. De qüestionar-ho tot. De revisar-ho tot. Fins i tot a ell, el gran esvalotador. Perquè no hi ha res més antifusterià que declarar-se ortodoxament fusterià.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT