Publicitat
Publicitat

62 persones acumulen la mateixa riquesa que la meitat de la població mundial

Cada vegada un número menor de multimilionaris concentra més diners, una tendència que s'agreuja encara més a Espanya, el país de l'OCDE on més creix la desigualtat

La fortuna de l'home més ric d'Espanya fa anys que creix. El 2013, la llista 'Forbes' calculava que Amancio Ortega, el fundador d'Inditex, tenia uns 60.900 milions d'euros. L'any passat, quan va passar per primera vegada a Bill Gates, el fundador de Microsoft, aquesta xifra havia crescut fins als 72.330 milions d'euros. En canvi, el salari mitjà espanyol queia un 0,7% a Espanya, segons les últimes dades oficials de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) del 2013. El sou més habitual a l'Estat és d'uns 15.500 euros l'any

Aquesta tendència a escala global és la que constata l'últim informe de l'ONG Oxfam Intermón, ' Una economia al servei de l'1%', que assenyala que  62 multimilionaris acumulen tanta riquesa com la meitat més pobra de la població mundial, que són 3.600 milions de persones. L'any 2010 eren 388 les persones que agrupaven aquesta porció de la riquesa mundial. 

Evolució de les persones que concentren la mateixa riquesa que la meitat de la població mundial amb menys diners

Espanya, líder en desigualtat

És el país de l'OCDE on més s'han accentuat les diferències, només per darrere de Xipre

Segons assenyala l'informe, Espanya és el país de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) on més s'ha incrementat la desigualtat després de la crisi, 14 vegades més que Grècia i 10 vegades més que la mitjana europea. Més concretament, l'1% de la població espanyola concentra més riquesa que el 80% més pobre. Pel que fa al salari, l'organització afirma que entre el 2007 i el 2014, els salaris van caure un 22,2%. I Catalunya no s'escapa de l'informe. Segons Oxfam Intermón, el patrimoni d ' Isak Andic, propietari de Mango i el català més ric segons 'Forbes', equival a la renda anual de 150.000 famílies mitjanes al 2014. A més, el patrimoni de les 20 fortunes més grans de Catalunya va augmentar un 34% el 2015.

L'informe reconeix que en termes quantitatius, la riquesa mundial ha augmentat. “És cert que la pobresa extrema al món ha disminuït, però la desigualtat s'ha incrementat”, afirmava Miguel Alba, responsable de Fiscalitat i Sector Privat d'Oxfam Intermón. La mateixa organització assenyala que el producte interior brut (PIB) mundial s'ha duplicat en els últims 15 anys i que el nivell de desigualtat entre països s'ha reduït. Tot i això, la bretxa entre els que més tenen i els que menys s'ha eixamplat encara més.

El patrimoni d'Isak Andic, el català més ric segons 'Forbes', equival a la renda anual de 150.000 famílies a Catalunya

Segons l'informe, les causes d'aquesta diferència són la desigualtat salarial, les polítiques públiques dutes a terme pels diferents organismes i estats que afavoreixen aquest grup de la població amb més recursos econòmics i una fiscalitat que permet l'elusió i l'evasió d'impostos a través de diversos sistemes com ara els paradisos fiscals. La setmana passada, per exemple, l'agència de notícies 'Bloomberg' calculava Apple, l'empresa més valuosa del món, pot haver de fer front a una factura de 8.000 milions d'euros a Irlanda en concepte d'impostos endarrerits  a les arques públiques irlandeses. La Comissió Europea ja fa temps que investiga la multinacional nord-americana per elusió fiscal. 

Una fiscalitat còmplice

Els paradisos fiscals permeten que les grans fortunes augmentin encara més

Pel que fa aquest últim punt, Oxfam Intermón hi posa especial èmfasi i constata que la inversió des d'Espanya a paradisos fiscals va créixer un 2.000% el 2014. Actualment es comptabilitzen uns 7,6 bilions de dòlars en paradisos fiscals. Després d'analitzar les pràctiques fiscals de les 200 empreses més grans del món, aquesta organització sense ànim de lucre afirma que són 9 de cada 10 les que tenen presència a aquests països o regions que permeten una fiscalitat més laxa.

En el cas d'Espanya, Oxfam Intermón detecta que de les 35 empreses que cotitzen a l' Ibex-35, només 17 paguen l'impost de societats a l'estat espanyol i que en tancar l'exercici del 2014, el nombre de filials que declaren beneficis en zones com les illes Caiman, Jersey o Delaware ha augmentat un 44%. Amb la reforma fiscal impulsada pel govern popular de Mariano Rajoy a meitats del 2014, l'Impost de Societats es va reduir d'un 20% a un 25%. 

L'opacitat dels paradisos fiscals cotitza a l'alça

Les polítiques impulsades per part de l'estat espanyol tampoc han afavorit a l'eliminació d'aquestes pràctiques sinó tot al contrari. Antón Costas, president del Cercle d'Economia ha coincidit durant la presentació de l'informe a la seu d'Oxfam Intermón a Barcelona que “les polítiques públiques durant la crisi s'han elaborat seguint les preferències de les elits més privilegiades”. En aquesta direcció apunta l'informe d'aquesta entitat quan afirma que l'any 2014 Hisenda va recaptar un 58% menys a través de l'impost de societats que l'any 2007.

Una de les eines fiscals que també ajuden a aquesta pràctica són les anomenades societats d'inversió col·lectiva o sicavs. De fet, el 2015 va ser un any rècord per a l'activitat de les 3.340 sicavs registrades a l'estat espanyol, que van arribar als 32.700 milions d'euros l'últim trimestre del 2015 segons la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), per sobre dels 28,8 milions que acumulaven el primer trimestre del 2014. 

Per la seva banda, Alfred Vernis, expert en innovació social i professor del departament d'Estratègia d'Esade, també comparteix les conclusions de l'informe i posa el sector de l'automòbil com a exemple d'aquest increment de les desigualtats: "la indústria de l'automòbil abaixa cada vegada més els preus dels cotxes i ho fa a costa de la contenció salarial entre els seus treballadors", assenyala Vernis. 

En aquest sentit, el president del Cercle d'Economia reclamava la necessitat de crear un indicador econòmic que mesuri la desigualtat, "de la mateixa manera que es mesura la inflació periòdicament" i amb l'objectiu de marcar fites i mínims que caldria assolir a nivell estatal.