Publicitat
Publicitat

Estrelles i diamants a Nova York

Porta una tovallola enrotllada als cabells, un ukulele a les mans i canta Moon river . Al darrere, s'aixeca l'espectacular skyline de Manhattan. Una escena de pel·lícula emmarcada en un paisatge espectacular de veritat. Nova York, sempre vibrant, desperta, a punt. Són les nou del vespre, és dijous i estic a sota del Brooklyn Bridge de Nova York. Estic asseguda sobre gespa humida i envoltada de quatre mil persones que sospiren, riuen i aplaudeixen a l'uníson cada cop que l' Audrey Hepburn deixa anar alguna frase mítica a Esmorzar amb diamants : "Es triga exactament quatre segons per anar d'aquí a la porta. Jo te'n dono dos". I pell de gallina col·lectiva.

Cada dijous d'estiu, quan es pon el sol, la pantalla situada al Brooklyn Bridge comença a projectar un clàssic filmat a la ciutat incansable. Veure Manhattan de Woody Allen enquadrada entre l'Empire State, el pont de Brooklyn i l'Estàtua de la Llibertat no deixa de ser estrany. I contradictori: l'espectacle és brutal, però veure la pel·lícula en aquest context fa que tot plegat encara esdevingui més real. Curiosament familiar. De fet, si trobes Paul Auster esmorzant a la Lower East Side, també podries girar el cap i veure Woody Allen estirat sobre qualsevol de les mantes que avui hi ha escampades pel parc: no s'hi cap.

Arribo tard. I després d'esquivar cames doblegades, parelles abraçades i bosses de patates encetades, trobo un forat. A la meva dreta, un grup de noies de Manhattan reciten seqüències senceres. A l'esquerra, una parella s'ha muntat un autèntic menjador de casa. Els de davant meu no paren de fer fotos a la pantalla i més enllà hi ha una família amb nens, gossos i gat inclosos. Les escenes són diverses. En grup, en solitari o en parella. N'hi ha de més pintoresques i de més normals. Algunes les segueixo durant una estona i d'altres m'avorreixen tot just començar. Són històries de Nova York, com les que es veuen cada dijous a la pantalla.

Ni passat ni futur

Després de Basquiat , Fievel i el nou món , o La llavor del diable , avui toca el torn a Esmorzar amb diamants (Blake Edwards). Tota l'audiència als peus de Holly Golightly, aquesta criatura salvatge que sempre perd les claus i té un gat sense nom, que no desfà mai les maletes, es pinta els llavis per llegir segons quines cartes i que només necessita entrar a Tiffany's perquè li passin tots els mals. Miro la pel·lícula per cinquantena vegada i penso que la Holly és com qualsevol altre ciutadà de Nova York: una raça que viu permanentment de manera provisional. Sense passat ni futur. I que no vol pertànyer a res ni a ningú.

'The end'

Amb els títols de crèdit tothom s'aixeca. Rius de gent que es mobilitzen de manera civilitzada. Alguns marxen a casa i d'altres es queden comentant la jugada. N'hi ha que recorden seqüències i d'altres que reprodueixen diàlegs: "Saps què et passa? Que et consideres un esperit lliure i et fa por que algú et posi dins d'una gàbia. Però ja estàs dins d'una gàbia: te l'has construït tu sola i vagis on vagis sempre acabaràs topant amb tu mateixa". Lliçó encaixada.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT