Petita gran dona

Nova York“¿El més important que he après dels americans? Think big. Per què conformar-se? Aquí, als Estats Units, diuen que, si la gent no riu dels teus objectius, és que no són prou grans”. Clàudia Garcia Jou (Barcelona, 1992) s’ha convertit en la primera catalana que supera el llistó de l’1,90 en el salt d’alçada. Ella, que al màxim que aspirava fa uns mesos era a batre el rècord de Catalunya (1,86) -“Però no ara, eh? En tota la meva carrera”, puntualitza-, ha acabat segona als campionats universitaris nord-americans i comença a somiar en la possibilitat de participar en el Mundial de Pequín de l’estiu.

Garcia Jou s’entrena i competeix des de l’agost a Ohio, on estudia, amb una beca esportiva, un màster en psicologia. “Als Estats Units m’ha canviat la mentalitat -confessa-. S’ha acabat pensar que, perquè sóc baixeta, no puc saltar 1,90”.

I és que l’atleta del Barça no arriba a l’1,70 d’alçada, quan, segons asseguren els experts, l’alçada ideal per a les saltadores d’aquesta disciplina ronda l’1,90 (Ruth Beitia, plusmarquista espanyola i campiona d’Europa de la modalitat, fa 1,92 i Svetlana Shkolina, campiona del món, fa 1,87). “Ser baixet és un handicap greu per a qualsevol saltador perquè tenir el centre de gravetat més amunt fa més factible superar el llistó”, subratlla Ramón Torralbo, tècnic de Beitia.

Cremada al CAR

Tot i la reticència mostrada inicialment pel seu exentrenador Miguel Vélez, Garcia Jou està encantada amb l’experiència nord-americana. “De fet, vaig marxar de Catalunya, en part, perquè no hi tenia una bona relació”, explica.

“Entenc que hi ha gent que no s’adapta a la vida d’aquí. Et fan competir molts mesos seguits i el cos, de vegades, no aguanta. Depèn molt, a més, de la universitat i l’entrenador que et toquin perquè la universitat, si vol, pot fer-te competir en més d’una disciplina i això et pot perjudicar i provocar lesions. A mi, per exemple, em podrien dir que a més del salt d’alçada n’he de fer de llargada, però no ho fan. Si véns als Estats Units, també és clau tenir unes nocions bàsiques de nutrició i no variar el teu estil de vida, si no, guanyes molt de pes”, prossegueix aquesta saltadora petita i lleugera.

De la mala relació amb el seu exentrenador, Garcia Jou ha passat a la devoció pel seu actual tècnic, el polonès Tomasz Smialek. “Com que és europeu, manté molta de la base que jo feia abans. Faig, però, menys peses que a Barcelona. Però la gran diferència a nivell tècnic és que he guanyat en control del cos, i sobretot la qüestió de la motivació”.

L’atleta revela que va acabar “cremada” de la seva estada al CAR. “Als entrenaments, tot estava extremadament planificat, no hi havia estímuls sorpresa i em vaig acomodar. Ara, en canvi, arribo a l’entrenament inquieta, pendent de què farem perquè cada dia és diferent i mai saps què passarà. És molt divertit”, explica.

Fa uns dies, als campionats nacionals universitaris (NCAA I) dels Estats Units, celebrats a Fayetteville (Arkansas), Garcia Jou va batre la seva millor marca (1,86), va superar el llistó sobre 1,90 i va acabar segona de la competició alhora que firmava el millor tercer registre de la història del salt d’alçada espanyol. A l’Estat, només Beitia i Marta Mendía han superat l’1,90.

“La Clàudia m’ha sorprès molt gratament. És una gran saltadora, però és difícil saber si arribarà a ser la meva successora. Saltar 2,02 és molt difícil i, a més, és una mica baixeta per al salt d’alçada”, apunta Beitia sobre la barcelonina. Tot i que té a prop la saltadora càntabra, els referents de Garcia Jou són, esclar, atletes baixets, com ella. En concret: el suec Stefan Holm i la italiana Antonietta Di Martino. “Holm feia 1,80 i saltava 2,40, que és una burrada. I Di Martino, que fa com jo, va saltar 2,04”, somriu.

L’esportista catalana és ara la 28a millor saltadora del món i aspira a poder participar en el pròxim Mundial. “Fer la mínima (1,94) és molt difícil, però ser al Mundial ara no em sembla impossible. El fet d’estar entre les millors del món en la llista oficial em dóna certa esperança, ja que si no hi ha 20 atletes que hagin fet la mínima aquest any potser podria entrar-hi sense tenir-la. Però, en aquest cas, la decisió d’inscriure’m al Mundial quedaria a criteri de la Federació Espanyola... I com que no hi ha diners, poden decidir obviar aquesta possibilitat i no enviar ningú que no tingui opció d’arribar a la final. Ja ho han fet altres vegades. Ja ho veurem”, conclou. Think big.