Publicitat
Publicitat

Benvinguts a Barcelona, la capital del ‘kitsch’

Més d’una trentena d’experts trien, en un llibre, quins són els símbols de més mal gust de la ciutat

Barcelona s’ensenya com els turistes la volen veure, i d’aquí ve bona part de la seva banda kitsch. És un efecte que ja apuntava Umberto Eco el 1977 a Des de la perifèria de l’imperi : la falsedat s’ha de fer passar per veritat perquè la puguin apreciar. És a dir, si vols obrir un restaurant polinesi a Barcelona hauràs de tenir cambreres tahitianes amb faldilles florals, molta vegetació, encara que sigui de plàstic, i una música suau com les onades del Pacífic; tot perquè els comensals sentin que són a la Polinèsia. I això mateix ha passat a la capital catalana: s’ha creat una imatge determinada de la ciutat que és la que tothom espera veure. La realitat (ciutat) s’ha d’assemblar a la falsedat (imatge), i d’això els experts en diuen kitschificació.

Tot això s’explica a Kitsch Barcelona, un llibre coral en què hi diuen la seva antropòlegs, arquitectes, artistes, dissenyadors, filòsofs, geògrafs, historiadors, literats, teòrics, crítics del disseny i de l’art, cuiners... Més de 30 veus que han estat harmonitzades per Anna Pujadas, teòrica del disseny, i compactades en un sol volum, exhaustiu malgrat tot.

Ara bé, la gran proesa de Pujadas és haver aconseguit que l’editi... (redoblament de tambors)... l’Ajuntament de Barcelona. “ Va ser el consistori en època convergent el que va pensar a dedicar un llibre al kitsch i Barcelona. Ho van trobar una manera lúdica de fer una reflexió sobre la ciutat des de dins”, comenta Pujadas, i aclareix: “O sigui que aquest llibre és d’encàrrec. Una editora que treballa amb publicacions de l’Ajuntament que es diu Martina Ros va contactar amb mi per si volia fer el llibre. I vaig dir que sí”. I així és com tenim a les nostres mans tot el kitsch de la capital catalana. Però, exactament, què és kitsch?

Si tens a les mans un objecte de formes imbricades que pretén ser tan decoratiu que satura i que és d’un color sentimental com ara el rosa, el lila o el vermell, deixa’l caure a terra, que és kitsch i això s’encomana! Perquè els éssers vius també poden ser-ho: mireu el pobre Floquet de Neu, la Mònica del Raval o Carmen de Mairena.

Tot el que és kitsch és una icona de gust dubtós que s’ha sobredimensionat ( Els mistos, de Claes Oldenburg) o empetitit (el Poble Espanyol) per agradar i vendre una fantasia de cartró pedra perquè, a més a més, mai és el que aparenta i els materials són sintètics. Si sembla marbre de Carrara és poliuretà barat, heu de saber-ho. El que és kitsch és autènticament fals, caricatura, trompe-l’oeil, falsedat ben assajada i estudiat simulacre, com cantava La Lupe.

Etimològicament kitsch ve del terme alemany kitschen, que significa “fer nyaps”. Dit això, és de justícia reconèixer que el kitsch té certes virtuts, com ara que democratitza el disseny i que posa a l’abast de la massa la qualitat, el luxe i l’originalitat de determinats productes o icones.

Gaudí i Mariscal

Sovint els trets kitsch es destil·len de l’obra d’artistes amb majúscules: Antoni Gaudí, Fernando Botero, Ramon Casas, Javier Mariscal... Si l’obra està massa ancorada en el seu temps és això el que li dóna la pàtina kitsch, tot i que n’hi ha que creuen que aquest mal gust és inherent a l’autor: “Mariscal, un dissenyador afavorit pel poder o pels poders”, que té una obra “sense força transformadora, i si l’art no transforma es revela caduc o kitsch ”, apunta Joan Minguet, professor titular del departament d’art de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). “ Veig kitsch qualsevol lloc de Gaudí”, assegura l’artista Pedro G. Romero.

Precisament Gaudí és l’artista que per sobre de tota la resta -i amb diferència- genera més volum de quincalles kitsch, i la Sagrada Família n’és la joia de la corona. Sis dels experts l’esmenten al llibre com l’apoteosi més rotunda del mal gust: “Si ja la façana original de Gaudí era un horrorós monument al kitsch, el que s’està fent ara no té nom ni perdó”, assegura el pintor i escriptor Narcís Comadira.

Barroc de xurreria

N’hi ha un fart, però la zona amb més c oncentració de monuments de gust dubtós és la plaça d’Espanya: hi ha l’antiga plaça de toros reconvertida en centre comercial i la font de Jujol, que al teòric de l’art Eduard Cairol li sembla “barroc de xurreria” amb un “aire de màquina de fer embotits”. A més, s’albira la Font Màgica, les quatre columnes, el MNAC, l’antena pretesament futurista de Telefónica i el Poble Espanyol. “Potser tan sols a la plaça d’Espanya és possible una panoràmica de tres-cents seixanta graus immersos en un paisatge on amb tot et donen gat per llebre”, remata l’antropòleg Octavi Rofes.

A part de l’art públic, el que més kitscheja a Barcelona, segons el llibre, és la Rambla, “una mena de teranyina gastronòmica per atrapar turistes desprevinguts a còpia de paròdies de la gastronomia nacional”, clama la restauradora Ada Parellada, i els bars: la recreació fantasiosa d’El Bosc de les Fades i el Leo de la Barceloneta, que gestiona la mateixa Leo, custodiada per tot d’andròmines inútils, se n’emporten la palma, però no són els únics: el temple dedicat a Sara Montiel que s’anomena La Concha, el kitsch ibèric del Sor Rita, l’antigor d’Els Quatre Gats i la pompositat del Versailles. A tots et posaran una canya però serà de les més kitsch que t’hagis pres mai.“ Estem massa sotmesos a la cultura del disseny per tenir coses kitsch a Barcelona. Si visquéssim a València seria molt més fàcil”, diu Agustí García de The Original Cha Chá. Conformem-nos-hi, que sempre podria ser pitjor.

Més continguts de