Cal abraçar la modernitat de forma prou intensa?

BarcelonaEls esdeveniments ens sacsegen, malgrat els oasis que habitem -siguin reals o imaginaris-. La noció de modernitat, per exemple, funciona com un d’aquests oasis imaginaris, miratge de molts en un desert minat. L’oasi -l’oasi real- implica protecció i pau perquè hi brolla, literalment, vida. Aigua, ombra i fruits en un entorn erm... Diuen que els beduïns anomenaven el cubell amb el qual treien aigua del pou i també el gran arbre que dóna ombra amb la mateixa paraula que utilitzaven per dir pau, traçant aquelles equivalències característiques de la llengua àrab en què termes aparentment inconnexos comparteixen la mateixa arrel, en aquest cas salam. El terme islam també té la mateixa arrel (s-l-m) de salam, cosa que esdevé l’evidència més concisa de l’essència musulmana (lingüísticament, musulmà - muslim - ens remet a aquella persona que practica la pau). Més enllà del que es pugui pregonar tenim, doncs, nocions bàsiques, palpables: l’arbre que ens protegeix del sol i el cubell que ens proporciona aigua al bell mig d’un paisatge canicular i sec són maneres de trobar la pau interior i nodrir la vida. En aquest imaginari, l’islam va aparèixer com una continuació d’aquests mecanismes que donen la pau i protegeixen la vida, i des d’aquest lèxic coherent se’l va anomenar així. No calia inventar un nou terme perquè, en aquell temps, allò (l’islam) no era cap novetat, sinó una manera de viure que emfatitzava els valors de la convivència, l’equitat, la protecció social i el benestar espiritual, és a dir, la pau. Necessari com el cubell davant d’un pou d’aigua o l’ombra de l’arbre verd en plena pujada de les temperatures. I, igual que el cubell o l’arbre, amb el perill de ser emprat amb objectius poc lloables, foscos.

Aquest vincle de paraules i conceptes al voltant del mot salam l’explica l’erudit i líder carismàtic pakistanès Muhammad Tahir ul-Qadri en una fàtua radicalment contrària a qualsevol acte de terrorisme o d’atac suïcida (encara que es justifiqui per una causa defensiva, com a Palestina). Ul-Qadri és el fundador del popular moviment Minhaj ul-Quran, amb centenars de milers de seguidors i amb delegacions en molts països, entre ells a casa nostra, on l’entitat Camí de la Pau fa anys que treballa intensament per la convivència, la tolerància i els drets socials. Aquesta fàtua del seu líder, rigorosament documentada, que condemna qualsevol assassinat de civils en nom de l’islam, va costar al seu autor les amenaces de mort de la minoria fanàtica. L’edicte jurídic, de més de 500 pàgines, s’ha traduït a l’anglès i d’aquí uns mesos apareixerà en castellà com una eina més -com els cubells i els arbres- per protegir la vida i ampliar els oasis en terrenys especialment necessitats. La fàtua antiterrorista de Tahir ul-Qadri és un exemple més dels que s’impliquen sincerament en les tasques per apagar l’incendi o, si més no, perquè no es propagui encara més.

Una modernitat no moderna

Dels analistes que es miren l’incendi des de lluny, des de l’oasi arrecerat de les opinions, són molts els que asseguren que cal abraçar la modernitat de manera prou intensa perquè disminueixi la flama i, conseqüentment, acabi apagant-se. La modernitat l’anuncien en neons al seu oasi, en coneixen -i tracen- els seus límits i, per tant, són dignes de dir qui en queda fora. No ser del tot modern, per a aquests analistes, implica ser massa musulmà. I aquest massa, abstracte, només el sostenen quan volen ser políticament correctes; d’altres, directament, etzibaran que l’islam és primitiu i punt. Aquest oasi on brillen, també de nit, els neons -o els leds, o les pantalles de plasma- que anuncien la modernitat, és un espai blindat, que es creu digne d’un elogi, i també d’anhel, que cal protegir i mimar. Un oasi contaminat com mai, erigit amb la sang i els béns dels exclosos, però exaltat pels que hi viuen, que el situen per sobre de qualsevol altre oasi. La modernitat, però, amb totes les seves complexitats, fa temps que ha marxat d’aquell imaginari idíl·lic i clos; aquella modernitat ja no és moderna. No abraçar la modernitat de manera prou intensa és una fórmula que s’utilitza per designar aquelles famílies musulmanes europees els fills dels quals cauen en les xarxes terroristes. Però aquesta fórmula oblida que són precisament aquestes xarxes terroristes internacionals el producte inequívoc de la modernitat. Una modernitat que, per ella mateixa, no té moral ni modus operandi establert o fixat, sinó que és pur moviment, depredadora, freda, insaciable.

La complexitat i el vertigen

Escriu Santiago Alba Rico al seu llibre titulat, gràficament, Islamofobia (Icaria): “La majoria de les accions sagnants de l’Estat Islàmic es justifiquen menys per raons religioses o ideològiques que publicitàries: la barbàrie, moltes vegades purament escenogràfica, busca sobretot audiència”. La velocitat irreflexiva és una de les característiques d’aquesta modernitat que ens fa reaccionar per impulsos primaris, ràpids, fonamentant-se en els grans efectes propagandístics. “El conegut arabista Oliver Roy -escriu Alba Rico- insisteix que l’èxit del jihadisme té a veure amb el fet que és l’única causa rebel al mercat, on, segons alguns estudis, el 55% dels joves britànics no musulmans declaren que se senten atrets per l’Estat Islàmic”.

La complexitat d’aquest territori és gran i els oasis, sovint, miratges. Continuar creient en una modernitat i, per tant, en uns pobles endarrerits, implica llegir els esdeveniments, la vida, com un temps lineal i progressiu en què el lector (aquest nosaltres tèrbol) va lògicament al capdavant, seguit per la resta inoperant o impotent. Continua Alba Rico: “La islamofòbia és l’equivalent en el mirall de l’islamisme jihadista: els seus discursos essencialistes funcionen de la mateixa manera, s’alimenten recíprocament i condueixen als mateixos crims. Si volem vèncer el segon, hem de lluitar també contra el primer”.

Sovint les categories, com els miratges en el desert, queden en no res, mer fum. Sembla que ara pertoca, en un esforç a contracorrent, arrecerar-nos sota una ombra, cubell en mà, atents als incendis; també als de la ment.