Parcs de Londres: aquí (també) hi ha platja

LondresEls britànics ja no van a les seves platges. Fa mig segle sí. Abans de les ofertes tot inclòs per anar a Lloret, a la Costa Daurada o a qualsevol altre indret de la Mediterrània; abans dels vols low cost, de la massificació del turisme -gràcies, també, a un augment del nivell de vida- i de la definitiva divisió del treball per zones geogràfiques, les platges del país havien sigut una destinació bastant popular per a aquells que buscaven el descans i la recreació a la distància d’un relativament curt viatge en tren.

Un testimoni de la popularitat d’alguns nuclis de la costa anglesa -que es van formant a mesura que s’estén el ferrocarril ja al segle XIX- va ser el mestre Josep Maria Espinàs. En un article publicat el 13 juliol del 1957 a la revista Destino l’escriptor fa recompte del seu viatge fins al Lake District aprofitant la tot just aleshores oberta connexió aèria entre Barcelona i Manchester per la British European Airways: tres hores i poc de vol en un turbohèlix Vickers Viscount. Un dels dies del periple per la regió dels llacs, al nord, “la més bella d’Anglaterra”, escriu Espinàs, a més de visitar la platja de Grange-over-Sands, s’atura a Morecambe per dinar. “Morecambe -explica-és platja [i badia] d’intensa animació estiuenca i turística, oberta al mar d’Irlanda. Aquí té lloc la tradicional elecció de Miss Great Britain, competició nacional entre les belleses de les platges […]. Les famílies seuen en els bancs del passeig per veure com puja la marea, que és espectacular…”

Temperatura molt freda

Una altra cosa és banyar-s’hi, esclar. Ho feien, i els més agosarats encara ho fan, però l’aigua no convida gens, sobretot si el banyista s’ho repensa una mica massa i hi entra ben a poc a poc. En un dels llocs més meridionals del país, Falmouth, a la costa de Cornualla, la mitjana de la temperatura per al mes de juliol és de 16,5graus. Freda o molt freda. A Morecambe, el llogaret d’estiu que esmentava Espinàs, molt més al nord, a una hora i mitja de Manchester en tren, només s’arriba als 16 graus en el mes més càlid, setembre. Catorze ja són molts per al juliol. Perquè ho comparin, a Cadaqués la mitjana per a aquest juliol és de 21 graus, amb màximes de fins a 24. I entrar-hi ja produeix una certa impressió per a cossos no gaire avesats a fer-ho.

Potser el Brexit i el previsible encariment de les vacances al sud d’Europa per la caiguda de la lliura faran variar els hàbits dels britànics. Però, de moment, la tria és molt clara. Perquè l’Associació d’Hostaleria del Regne Unit a principis d’aquest mes va publicar un estudi en què posa de manifest, blanc sobre negre, quines són les causes bàsiques per les quals els nacionals no van en massa, com abans, als anys vint, trenta, quaranta o cinquanta, a les platges del país. S’hi llegeix que antics nuclis rellevants, com ara Blackpool, Sunderland o Torquay, per esmentar-ne només tres, “són cars, estan deteriorats, són de mal gust, cursis, freds i plens de festes de comiats de solter”. En resum, un horror només comparable a llocs com ara… Bé, cada lector en tindrà un o uns quants! En tot cas, un paisatge no gaire engrescador. I si a les costes catalanes o de les illes troben el mateix però amb molt més de sol i de calor, i amb una aigua no gelada, és lògic pensar que fugin del seu país com si ho fessin de la pesta. Si més no, una setmana a l’any.

Però hi ha una altra solució. Són les platges de gespa. I Londres, com a ciutat amb reialesa, que ha acabat cedint molts dels seus antics terrenys per a un ús públic -que formen alguns dels parcs urbans més esplendorosos del planeta-, ofereix moltes possibilitats per gaudir de l’estiu i per posar remei a un mal endèmic dels habitants de les illes Britàniques provocat per la falta de sol: l’absència de vitamina D al seu cos.

De la qualitat de la gespa dels parcs de Londres va escriure Josep Pla, per esmentar un altre mestre, en un article publicat originàriament també a Destino i més tard recollit al volum El viatge s’acaba : “En alguns indrets d’Anglaterra -anotava el de Llofriu-, en els solitaris jardins provincians, al costat d’una església o d’un cementiri rústec, hi deu haver, sens dubte, uns arbres més corpulents, més alts; els de Londres, de mitja mida, xarbotant de vida, lluents de la saba, són una delícia. L’herba dels jardins, dels parcs, dels squares, arribant de la Mediterrània amb els ulls plens de groc, és apetitosa, d’una suavitat encantadora, us deixa absort”.

Gandules als Royal Parks

Tenia raó. És un espectacle aclaparador. I els londinencs s’hi capbussen de ple. Els Royal Parks -Bushy Park, amb el riu Longford, Green Park, Greenwich, Hyde Park, Kensington Gardens, Regent’s i Primrose Hill, Richmond i St James’s- i molts altres, Victoria Park o Hampstead Heath, per exemple, són les veritables platges d’una ciutat metropolitana amb més de vuit milions de persones. I un element que mai no falta en alguns d’aquests paisatges són les gandules, per bé que, per raons aleatòries, només estan disponibles en cinc dels vuit parcs reials esmentats. Una hora de lloguer, gairebé 2 euros; tot un dia, 9,58 euros. Un abonament per a una gandula, sense dret a descompte, de març a octubre, sempre que el temps acompanyi, i a les hores de sol, costa 120 euros. Com veuen, tot molt pautat.

Una platja de gespa, sense sorra però també sense les típiques pedres de la major part de la costa britànica, pot ser relativament plaent. Però l’aigua és un element que no pot faltar, per refrescar-se en els quatre o cinc dies de l’any que la ciutat supera els 30 graus, una calor excepcional. Un dels llocs més populars per nedar just al centre de la ciutat és l’anomenat Serpentine Lido, a Hyde Park, un llac artificial de setze hectàrees on, per ser honestos, l’aigua tampoc no convida gaire a banyar-se. Està freda però sobretot no sembla gaire neta. L’atractiu? ¿Nedar en companyia d’ànecs locals? Per evitar sorpreses, hi ha una àrea familiar tancada, amb aigua clorificada, piscina infantil i un sorral. És el més semblant a unes instal·lacions d’hotel de quatre estrelles a la Manga del Mar Menor. Potser per això és tan popular.

Recomanacions per vèncer quatre dies de calor a l’any

Des del cim de l’Observatory

No té cap Lido en què banyar-se, però sí una de les millors vistes de tots els parcs de Londres. Estem parlant del de Greenwich, una extensió verda de 74 hectàrees. Està obert tot l’any des de les sis del matí i a la primavera i estiu no tanca fins a les 21.30 hores. No hi ha millor lloc per contemplar Canary Wharf, l’extensió de la City de Londres, i les dependències de l’antiga acadèmia naval. Per fer-ho, cal pujar al cim, on hi ha el Royal Observatory i el famós meridià 0, un altre dels molts símbols que indiquen que és el centre de l’imperi. Selfie obligada.

L’altra cara de la lluna

A Hampstead Heath, al nord-oest de la ciutat, juntament amb Richmond, més a l’oest, potser els parcs més diversos de la ciutat i amb un paisatge més canviant, hi ha Parliament Hill. És l’equivalent al cim del Royal Observatory de Greenwich. Des d’aquí es veu l’altra cara de la ciutat o de la lluna, un skyline que canvia cada setmana. I després la millor opció és anar cap als ponds, les zones d’aigua, a banyar-se. Es tracta de llacs naturals separats, per a homes i per a dones. Màxima intimitat garantida. I aigua gelada, esclar.

L’alternativa a l’est de la ciutat

Victoria Park és el parc més gran dels que hi ha a la zona est de Londres i també és el parc públic més antic de la ciutat, obert ara fa 170 anys. El visiten 9 milions de persones a l’any. A més, un altre dels atractius de Victoria Park és que fa frontera amb Hackney, que és un dels districtes que actualment estan més de moda de la ciutat. El parc té 86 hectàrees de verd i llacs, tot i que la zona d’aigües es va tancar al bany als anys 30. Llavors es va inaugurar el Lido com a substitució, que finalment es va demolir als anys 90.