Què pensarà de nosaltres un català del 2055?
Acaba avui un viatge de 30 dies al novembre de 1975. L’avantatge de mirar enrere en el temps és que els lectors, per una vegada, tenim més informació que els poders. Els portem 40 anys d’avantatge. I per això se’ns escapa el riure quan llegim que el nou rei Joan Carles I diu: “ Me divierto más en casa que en cualquier otro sitio ”. Perquè el veiem caçant elefants a Botswana. Ens semblen patètics els cops de colze entre Fraga i Areilza per ser presidents del govern, perquè ja sabem que l’elegit del rei va ser Suárez, de qui cap diari parlava. I per això ens agrada tant trobar a la premsa de l’època la frase amb què Franco va tranquil·litzar Arias Navarro: “ No se preocupe, Arias, que todo irá muy bien en España ”. Viatjar en el temps és mirar amb ulls privilegiats de 2015 el que passava en directe fa 40 anys.
Tan putes que ens creiem que som ara i per a un català del 2055 resultarem ridículs. El 1975 al·lucinaven quan arribava a Calella “ el mayor y mejor autocar del mundo ”, el mateix que fem el 2015 amb els creuers que entren al port de Barcelona. Ens enfotem que les portades dels diaris estiguessin plenes d’anuncis de productes i tractaments contra la calvície masculina, perquè aquest és un tabú que ja ha caigut. Però, ¿com jutjaran el 2055 que les primeres pàgines d’ara s’omplin amb publicitat contra els problemes d’erecció i ejaculació precoç?
L’actualitat de 1975 es barreja amb la d’avui, de la manera més inesperada i sinistra. Diríem que Bataclan és una paraula que ha entrat a les nostres vides aquest novembre (nota per al lector del 2055: el Bataclan és la sala de concerts de París on el terrorisme jihadista ha matat 89 persones). Però el 30 de novembre de 1975 el Diario de Barcelona entrevista Vicenta Fernández, l’actual propietària d’El Molino, que recorda els temps en què va ser mestressa del Bataclan, el local barceloní de la cantonada dels carrers Poeta Cabanyes i Marquès del Duero. O el cas de Grècia, que preparava el 1975 l’ingrés a la CEE amb l’argument, deien, que això havia de ser bo per a la seva economia, i mi-te’ls ara, com estan.
Fa 40 anys, Juan Antonio Samaranch, president de la Diputació de Barcelona, afirmava que s’obria una etapa en què a Espanya podria haver-hi reformes, però sempre des del “total respeto a la Constitución actual ”, que no era altra que els Principios Fundamentales del Movimiento. ¿Els sona, estimats lectors del 2015, aquest argument? Contra el canvi, la llei. La de 1975 o la de 2015. La que sigui. Una altra vegada Jaume Perich és qui més va entendre aquell eslògan de finals del franquisme, “ Spain is different ”, i ho va resumir en una vinyeta a La Vanguardia de 1975: “ Las soluciones utilizadas en otros países son inaplicables aquí. ¿Por qué? Porque sí. Esto no es ninguna razón. Es la razón de que resulten inaplicables aquí ”. Gràcies als periodistes que van escriure el 1975 en directe i a l’Arxiu Històric de Barcelona per guiar-me en el viatge.
