Contra els riscos d’empetitir-nos

SABEM QUE EL NOSTRE país és petit. Tant que quan el sol se’n va a dormir mai no està prou segur d’haver-lo vist, però nosaltres ens hem vist tots: els sis graus de separació aquí es converteixen en tres.

Sabem que el procés sobiranista és sobretot l’oportunitat per fer un país millor. O sigui que cal fer-lo des de l’exigència i l’ambició i l’amplitud de mires. És un canvi de xip: substituir exigències no correspostes i crítiques a un culpable extern per l’autoexigència i l’autocrítica. I evitar el risc d’empetitir-nos.

Empetitir-nos és jutjar tothom primer (i a vegades només) per la seva posició sobre el procés. Empetitir-nos és crear un nosaltres excloent en lloc de dissenyar un projecte inclusiu. Empetitir-nos seria renunciar a seduir. Empetitir-nos és confondre el mitjà amb la finalitat. Empetitir-nos és buscar diferències entre els convençuts en lloc de buscar confluències amb els que dubten. Empetitir-nos és obsessionar-nos en la tàctica i oblidar la veritat, quan només un projecte de veritat serà tàcticament viable.

Empetitir-nos és espantar-nos pel fet que des de dalt d’un campanar es vegi el campanar veí i tapar-nos les vergonyes. Empetitir-nos seria blindar-se tant davant de crítiques inventades que no quedi espai per a les merescudes. Empetitir-nos és quedar-nos amb l’altra herència tòxica del pujolisme, l’aixònotoquisme, la barra de decidir de què es pot parlar i de què no, el tic d’assenyalar com a enemic qui no et dóna la raó. Empetitir-nos seria aparcar l’ambició de mirar el món i construir ara i aquí un dels països del planeta socialment més justos, l’únic camí que ens convertiria en un grandíssim país petit.