Florentino i els despatxos que ja tremolen

L’ARA VA NÉIXER fa just 5 anys amb un 5-0 del Barça il·lustrant la tercera portada de la nostra història. I la setmana del cinquè aniversari celebrem un 0-4 deliciós al Bernabéu. Un cicle rodó. Aprofito la coincidència de tanta felicitat blaugrana en dies històrics del mitjà per subratllar una altra fita rellevant d’ahir. La més significativa. A les 7 de la tarda, quan l’afició va esbroncar i demanar per primera vegada a la història la dimissió de Florentino, a molts dels homes que habiten els despatxos foscos del poder els devien tremolar les cames. Això se’ls comença a acabar de debò. Florentino simbolitza de manera paròdica molts mals del nostre món actual. Un president que, tot i els seus fracassos evidents (ha sigut una benedicció per al Barça), ha tingut sempre bona premsa (ben controlada) i ha mogut tota mena de fils sense vergonya. Una llotja fosca on es decideixen destins econòmics i polítics. I un empresari indemnitzat de manera milionària per tots nosaltres per errors com el del Castor.

N’és ple, a tot arreu, de Florentinos. Manen molt, així ens va. El món es precipita cap a la desigualtat creixent perquè es remena des de despatxos amb poca llum, un control gairebé total dels mitjans i dels relats, i un poder econòmic que té sotmès el presumpte poder polític. Però quan fins i tot una afició de futbol adoctrinada fa anys per la mítica “ central lechera ” et demana que vagis cap a casa, vol dir que cauen caretes. La distància entre les llotges i la grada, entre els poders i la gent, entre el que fingeixen i el que fan, és tan descarada que els que s’han cregut amos del present, i en bona part ho eren, comencen a ser assenyalats amb un mocador a la mà.