Fracassats que esperen el fracàs dels altres

“JA ES VEU QUE AIXÒ no es pot fer, que això no pot ser”. M’ho va dir fa temps una senyora gran, referint-se als desnonaments. No volia entrar en detalls de dació en pagament o com es resolia, apel·lava al sentit comú: no es pot deixar una família al carrer. Hem passat (perdut, segons com) uns anys de relats mediàtics i polítics sobre responsabilitats i culpes i què es podia fer i què no per no fer enfadar els mercats. I al final la que està enfadada és la gent que sent que li han pres el pèl. Ahir la Cristina Mas ens explicava des de Grècia que la policlínica de Metges del Món al centre d’Atenes es va organitzar fa 15 anys per atendre els immigrants sense papers, i ara hi van molts dels grecs que des del començament de la crisi han perdut la cobertura sanitària (són tres milions). I que amb pensions de 360 euros, molts avis no poden afrontar el copagament del 25% de la medicació. I que la meitat dels metges d’atenció primària del país han estat acomiadats. I ja es veu que això no es pot fer, que això no pot ser. I parlarem molt de per què Europa ha fet això, i si Syriza té solucions reals, i de si Grècia s’ho va buscar. Però qui és Grècia, què és Grècia? El projecte europeu no s’aguanta sobre voluntaris d’oenagés substituint una cobertura sanitària desapareguda. Si la gestió de les bombolles va ser irresponsable, la gestió de la crisi ho ha superat. M’irriten els que auguren que les alternatives no ho solucionaran i no ofereixen les seves solucions, els que es conformen assumint que si ells ho han empitjorat és que no es podia fer millor, gairebé desitjant que no es pugui fer millor. Perquè la seva primera feina seria no haver-ho espatllat, i la segona seria arreglar-ho.