L’humor és l’antídot contra el fanatisme

HI HA DIES DURÍSSIMS, en què un fet salvatge et recorda alhora la importància i la fragilitat de la nostra feina. I hi penses, en silenci, i no et surten grans proclames, sinó que tornes als bàsics, a les essències. A l’essència. La primera lliçó, que no podem oblidar mai: la llibertat d’expressió sempre està amenaçada. Sempre. S’ha de defensar cada dia, minut a minut, expressant-nos. I s’ha de fer amb més fermesa i contundència quan ho està més. En veu alta i clara.

L’humor sol ser la primera víctima. Perquè és el millor antídot contra els fanatismes, tots ells. I els fanàtics no suporten ser ridiculitzats. A les guerres maten els fotògrafs de guerra perquè els seus retrats són evidències del crim. I al món civil maten els dibuixants perquè les seves caricatures els despullen.

No hem de confondre mai els fanàtics amb el que diuen que representen. L’enemic és la seva intolerància.

En aquestes situacions extremes cal recórrer al coratge. Coratge és assumir que hi ha motius per tenir por, i vèncer-la, i fer el que s’ha de fer. I el que s’ha de fer és continuar expressant-nos, condemnar totes les barbàries, reivindicar el fotoperiodisme que retrata els criminals, l’humor que despulla els integrismes, el periodisme que fa transparents totes les realitats opaques.

I, alhora, haurem de tenir la capacitat de despullar també els que aprofitaran la salvatjada d’aquests fanàtics per vendre altres idees fanàtiques en sentit contrari. O sigui, ens toca estar al mig, sabent que al mig tens opcions de rebre, però algú ho ha de fer. És la nostra feina, i ens agrada fer-la. I en dies tristíssims com aquest, toca fer-la.